No crec que acabi mai d'entendre a la gent que viatja i quan torna diu: el què m'ha agradat de tal lloc no és la gent que viu allà, sinó la gent que hi viatja; ni tampoc entendré a la gent que els hi explico una idea de viatge de pràcticament tres mesos i el pressupost, uns 5.000 euros; diuen que és una burrada, però resulta que els hi preguntes quan s'han gastat ells i et diuen que 3.000 euros en un mes, sense tenir en compte que moltes de les coses que jo incloc en els 5.000 ells ho tenien gratuït perquè ho posava la gent que coneixien en el país. Simplement és surrealista.

Avui toquen vídeos

Ja fa dies que els tenia fets, però no els havia publicat enlloc, avui us deixo dos vídeos que tenia gravats de Torí, els vaig editar i els vaig penjar a Youtube. El primer és d'un amic meu de Valladolid saltant sobre un arbust, no té cap tipus de sentit, però a mi em fa gràcia; i el segon és un vídeo dels coloms que cada dia venien el pis a esmorzar.

(no sé perquè la inserció funciona bastant malament i desquadra el vídeo, és millor visualtizar-los a youtube.)

Noves eres

L'altre dia, llegia al blog d'un conegut meu que separava el seu blog en dos: un blog que sigués només d'informàtica i un blog que sigués de les seves reflexions personals. Això, ajuntat amb la notícia de que Google deixava d'indexar en el seu cercador els dominis .co.cc i em perjudica ja que tinc(tenia) un blog amb un domini d'aquests, m'ha fet decantar per tornar a recuperar els blogs que tenia a blogger (podria haver anat a wordpress, però és que no recordo ni quins usuaris tinc a wordpress ni tampoc hi puc posar publicitat) i fer exactament el què ha fet el meu conegut, separar els continguts del blog en dos (i fins i tot crear-ne un de tercer), per així no barrejar temes i fer més fàcil les possibles cerques.

NOTA DE PREMSA DE MEMBRES DE LA SUBCOMISSIÓ D´AUTODETERMINACIO DE L´ACAMPADA BCN.

15 de juny de 2011
Plaça Catalunya

Som un grup de persones que hem participat activament a l’Acampada BCN, dins de la subcomissió de l’Autodeterminació, i volem mostrar la nostra decepció envers el moviment o millor dit, vers a certes persones, situades en llocs estratègics a fi de manipular les decisions democràtiques de les comissions i del poble que ells consideressin oportú.

Volem mostrar la falta de democràcia, el frau i la manipulació que hi ha dins aquesta organització, sobretot pel que fa a qüestions inherentment democràtiques però que xoquen amb certs conceptes nacionalistes quan són aplicats a casa nostra.

També volem recalcar que actuem a nivell personal com a membres de la Subcomissió i no com a organització.

Estem treballant activament des del primer dia dins de l’acampada, i vam decidir crear una comissió per l’autodeterminació dels pobles, ja que aquest és un dret indispensable, recollit a la Carta de Nacions Unides però que l’Estat espanyol continua sense reconèixer pel que fa al nostre país.

Després de diverses traves, algunes ja conegudes, com no poder utilitzar el català a les assemblees amb l’excusa que el moviment havia d’arribar al màxim de gent possible, d’unir-se amb altres acampades d’arreu del món (donant per entès que arreu del món tothom entén el castellà), i no molestar a la Plaza del Sol de Madrid, va començar el calvari per constituir-nos com a comissió. Va resultar impossible, ja que havíem de passar per la Comissió de Comunicació, on diversos personatges interposaven traves per fer-ho. Finalment vàrem haver d’entrar com a Subcomissió de l’Autodeterminació dins de la Comissió de Continguts en lloc de com a comissió pròpia; d’aquesta manera no necessitàvem passar per la Comissió de Comunicació; tan sols per la de Continguts on tot ja va ser més senzill. Però tot i així la nostra subcomissió va tardar més d’una setmana en constituir-se, mentre que d’altres comissions i subcomissions tardaven només hores.

El diumenge 29 de Maig es va fer el primer debat de la Subcomissió d’Autodeterminació per aprovar un text que aniria al document de mínims de l’Acampada. El text seria el següent: “Reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món, tal com reconeix la Carta de les Nacions Unides, i per tant, del poble català”.

El text no va estar a punt per ser votat en assemblea fins al dissabte següent, 4 de Juny. Entremig ens vàrem trobar amb un seguit de traves per part de determinats individus que tenien per objectiu desgastar tot el procés de manera que el text arribés a la seva destinació final, la votació en assemblea, totalment desnaturalitzat.

Quan finalment va tenir lloc la primera votació del text per part de l’assemblea a data de 4 de Juny, el resultat va ser favorable a la seva aprovació per més d’un 90% dels assistents. Només 40 persones varen votar perquè el text tornés a debat, la qual cosa volia dir que momentàniament continuava sense incloure’s al text de mínims de l’acampada, tot segons una estranya aplicació de la votació per concens.

A l’endemà, diumenge 5 de Juny i enmig d’un debat certament crispat per com havien anat les coses el dia anterior, la subcomissió tornà a ratificar el text inicial. En principi, i basant-nos en les normes de les quals se’ns havia informat prèviament a l’assemblea del dia anterior, en cas que un text tornés a baixar a subcomissió i des d’allà fos novament ratificat, aquest passava automàticament a ser aprovat i inclòs en el decret de mínims sense necessitat de tornar a passar per l’assemblea general. Des de l’assemblea van aclarir que aquest era el procediment precisament a fi d’evitar un efecte “bucle” que podria eternitzar la inclusió del punt en qüestió. Per tant, en un principi el text ja no havia de tornar a ser votat per assemblea; havia estat aprovat.

Però sorprenentment, el text tornaria a centrar el debat de l’assemblea que tindria lloc el mateix diumenge a Plaça Catalunya. L’organització va imposar a l’últim moment que el text havia de tornar a ser aprovat en assemblea contradient clarament el procediment que se’ns havia comunicat el dia anterior; a la responsable, que fins i tot reconeixia que demanar “debat” representava vetar la proposta, i després d’un intent de fer tornar el text a subcomissió, se la va fer rectificar; finalment ens atendríem a un procediment novament inèdit: fer pujar a dues persones per banda per donar arguments a favor i en contra del dret d’autodeterminació. Sens dubte, un fet inèdit, ja que en assemblea les coses no es debatien sinó que només es votaven. La votació final, força més ajustada que la del dia anterior, acabaria amb un resultat de 390 vots a favor de la inclusió del text, per 270 en contra. Així doncs, el text, malgrat totes les irregularitats comeses, i malgrat el desgast a què se’ns va intentar sotmetre, seria finalment inclòs al decret de mínims de l’acampada de Barcelona. Una sèrie de decisions arbitràries i sorprenents.

Això va passar el dia 5 de Juny, i a dia d’avui el text continua sense aparèixer en el decret de mínims de l’acampada. Entremig se n’han sentit tota classe de rumors i desinformacions.

Hem estat indagant, preguntant a les diverses comissions, a la gent, per correu electrònic o des de la xarxa N-1. Moltes respostes contradictòries, moltes opinions… la majoria dient que “ara no toca”, “los nacionalismos solo sirven para dividir…”, “es un derecho que ya esta incluido en la carta de Naciones Unidas y no hace falta reflejarlo aqui…”, “Hay que pedir derechos mas importantes…” (unes respostes que, si més no, ens resulten estranyes de sentir a dins de Catalunya, justament un poble on una gran part de la ciutadania clama per aquesta llibertat…).

En dir que estava aprovat i s’havia d’incloure a mínims, Continguts deia que ells l’havien passat a Comunicació, i Comunicació que no en sabien el perquè, però la persona que ho havia d’escriure no ho havia fet, o que no li havia arribat “ni el text ni l’ordre per publicar-ho”.

Tot plegat ens comuniquen que hi ha una reunió per decidir el text de “Primeras medidas para una vida digna” i que el de Mínims no es faria perquè hi sortien contradiccions. A la reunió es votava entre un text on no hi figurava cap mesura en concret (proposat per la Comissió de Comunicació) i un altre on el dret a l’autodeterminació hi figurava al final, amagat, i sense la paraula “Catalunya” (proposat per Continguts).

En una conversa amb un membre de Comunicació, personatge famós dins la xarxa per la seva pertinença a grups ultradretans però que està dins una comissió amb molt de poder, en mig de l’últim debat per incloure el text “Reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món, tal com reconeix la Carta de les Nacions Unides, i per tant, del poble català” va dir: “No te enfades que venimos a hacer el menor daño posible… solo queremos quitar la palabra Catalunya del texto”.

L’alegria nostra inicial va ser perquè a la votació no van aconseguir vetar-nos, però eliminant el document de mínims va ser possible canviar la frase votada dues vegades en assemblea i tres vegades debatuda. Aquesta és la democràcia que es respira al moviment…

Mentrestant, la Subcomissió per l’Autodeterminació va decidir posar un punt d’informació a la plaça. Quatre dies va durar; hi duia una estelada, i venia gent que s’identificava com de Comunicació a arrencar-la per la força, i fins i tot alguna agressió física, fins que es va retirar el punt d’informació. Molta gent dels acampats venia a donar-nos suport, però totes les agressions eren per part de gent que deia venir de Comunicació, una comissió estratègica per on passen tots els textos de l’acampada.

En resum de tot plegat, unes mostres d’hostilitat molt fortes cap a Catalunya que no havíem viscut des de feia temps.

És per aquest motiu que volem fer saber la dubtosa democràcia que es respira al moviment, i la manipulació flagrant des d’algunes comissions.

Els fets

Primer de tot haig de dir que manifestar-se un any i mig després de la maniobra de Zapatero per salvar els bancs, no té sentit.
En segon lloc recordo que les ordres eren netejar la plaça i garantir la seguretat de cara a una aglomeració de gent amb la possible victòria del Barça, cosa totalment justificada. Per tant, arribats a aquest punt, ningú ha fet fóra a ningú.
Solució per netejar la plaça?, molt senzilla: els acampats es posen a una meitat, es neteja l’altra i després es canvia de costat, tot això ho explica un advocat com a intermediari entre els serveis de neteja i els acampats.
Els camions entren i netejen la plaça, la guàrdia urbana en tracar-se d’un acte reivindicatiu desplega 300 efectius per controlar la maniobra. Es retira tot tipus de material, i es porta en un magatzem on la gent el podrà anar a recollir durant tota la setmana següent, per tant, queda clar que ningú està robant.
Acte seguit, alguns indignats agredeixen contra un camió de neteja de BCNeta, l’inici de la violència comença per part dels acampats, no de la guàrdia urbana. Amb aquest fet, arriben els mossos d’esquadra amb brigades antidisturbis, ja que hi ha hagut mostres de violència contra un servei públic per part d’un col·lectiu.
A partir d’aquí, els acampats bloquejen la sortida del camió i les brigades antidisturbis de la guàrdia urbana avisen que carregaran sinó deixen sortir al camió, els avisos es prolonguen 4 hores i finalment la guàrdia urbana carrega juntament amb brigades dels mossos d’esquadra.
Cal dir que, en contra del que diu la llei, no es pot acampar en un espai públic, només es pot acampar en zones d’acampada o fóra d’aquestes amb permís especial que a l’inici de la manifestació no es tenia, per tant, la manifestació era legal però l’acampada no.
Dit això, penso que l’actuació dels cossos de seguretat és totalment correcta i en segon lloc, l’acampada està en el lloc equivocat, en el moment equivocat i s’ha fet de forma equivocada.
Pel que es veu, en aquest país treure les coses fora de context està de moda.

Coses que passen

La traducció la fa Google Translator.

Enteneu que aquest text és molt llarg i potser em deixo parts, intentaré fer-ho de la millor manera que pugui.

Introducció:

Primer de tot, escric això perquè hi ha gent que encara no s’ha assabentat dels fets, o saben part o directament es creuen que ho saben tot. Un altre fet pel qual escric és perquè quan dues persones tenen un problema crec que s’ha de quedar en elles, però pel què veig les coses no són així, està resultant ser un càncer que s’expandeix i això ja està afectant a les relacions entre altres membres que en principi haurien de ser aliens als problemes existents.

Caldria dir que no estaria escrivint això si no fos perquè veig i he sigut testimoni de que les relacions s’estan tensant, ja no amb mi i la resta de la gent (que això m’importa més aviat poc, tots els d’aquí em coneixeu, sabeu com sóc, com penso, i la meva manera de fer; qui vulgui parlar-me que em parli i qui no em vulgui parlar que no em parli, no em penso enfadar per això ni penso anar dient a la gent coses que no són per posar a la gent al meu favor, ja som majors d’edat i tenim la capacitat suficient com per analitzar les coses i saber vosaltres extreure les vostres pròpies conclusions, o si més no ho hauríeu de saber fer.) sinó les relacions entre la gent que van sent cada cop més fredes i distants, malgrat es vulgui fer creure que no i això és el què no m’agrada; que la gent es vagi separant i que un grup que semblava unit es vagi trencant per moments.

Els fets:

Dilluns, 9 de maig de 2011

La nit del 9 de maig vam quedar tots els que estàvem per Torino a beure a casa d’en Diego Arranz i d’en Carlos Jaramillo Martin; la nit va transcórrer bastant bé fins al moment que estant a Via Po vam decidir seure a un aparador, els que van cabre es van assentar a l’aparador mateix, jo em vaig assentar al terra just davant dels que s’havien assentat a l’aparador i Carlos G-sú i algú altre es van quedar drets; cal destacar que la majoria dels presents anàvem molt sota els efectes de l’alcohol i no saben ben bé què va passar. En aquest punt tenim dues versions, m’agradaria saber exactament la seva versió, però no és el cas i per tant intentaré explicar el què va dir ell en aquell moment de la forma més clara que pugui:

Versió nagercoin:

Estant assentats a una cantonada de Via Po, no sé com exactament Carlos G-sú cau/es tira/es llença damunt meu, jo l’intento aguantar perquè estava assentat i tampoc m’agradava la idea de que caigués sobre meu, ja que tinc la columna vertebral desviada i si carrego cert pes a l’esquena em fa mal (suposo que és la primera vegada que us ho dic, però tampoc em mola anar explicant tots els meus defectes fisiològics.), després d’intentar-lo aguantar algú altre (em sembla recordar) que també carrega i jo cedeixo tirant-me enrere i menjant-me el terra amb el cap. Acte seguit recordo que algú deia alguna cosa relacionada amb una paperera i n’Èlia deia vigileu amb les ulleres que s’han trencat! Acte seguit s’aixeca en Carlos G-sú dient que jo li havia trencat les ulleres.

Versió Carlos G-sú:

Estant assentats a una cantonada de Via Po, jo vaig tirar a terra a en Carlos G-sú, n’Èlia diu que vigilem amb les ulleres que s’han trencat, ell s’aixeca dient que jo li havia trencat les ulleres.

Arribats en aquest punt on tenim dues versions diferents és difícil saber qui diu la veritat i qui no, i hauria sigut interessant que la resta de gent que estava allà ho haguessin vist en detall, però com ja han dit anteriorment que no ho van veure doncs ens haurem de quedar amb el dubte (i no entro a intentar muntar la meva defensa en el tema de les ulleres, ja que estic intentant explicar les coses de la manera més neutral que pugui perquè la meva finalitat no és exculpar-me, sinó intentar arreglar una situació creada que a mi no em sembla correcta).

Ens aixequem tots del terra, Carlos G-sú continua dient que jo li havia trencat les ulleres, jo li dic que jo no he estat i que no he pogut ser i llavors em pregunta i qui ha estat? i jo: doncs no ho sé, a on ell respon: Doncs he estat jo, que m’he trencat les ulleres a mi mateix!!! En aquell moment no sé exactament què fa que cau sobre les escombraries que hi havia a la cantonada i entre en Carlos Jaramillo i jo l’aixequem i el portem entre els dos direcció Piazza Castello, mentrestant n’Edu intentava posar pau dient que no passava res, que això l’endemà al matí s’enganxava amb una mica de pega i llestos, mentre que en Carlos Jaramillo li va proposar anar a dormir a casa seva per així anar al matí següent a una òptica propera i comprar la muntura més econòmica que existís compatible amb els seus cristalls. Continuem caminant tots direcció Castello i en Carlos Jaramillo i en Carlos G-sú s’avancen, en Carlos G-sú més aviat emprenyat cridant fort: Per què en Niko m’havia de trencar les ulleres? Total, arribem a Piazza Castello i em ve Carlos Jaramillo i em diu: Millor vés-te’n que està molt enfadat amb tu. En aquell moment m’agafa un cabreig de la hòstia i no se m’acut cap idea més brillant que agafar i esborrar el seu número de telèfon. Arribo a casa encara amb el cabreig del segle per pensar que m’estaven acusant per una cosa que creia, i continuo creient, que no havia fet, obro l’ordinador i l’esborro del facebook.

Dimarts, 10 de maig de 2011

Com que la nit anterior havíem anat a beure a casa d’en Carlos Jaramillo i d’en Diego Arranz, vaig deixar la meva bossa allà, de manera que el dimarts vaig anar a casa seva a agafar la bossa i vaig anar a la universitat, resultava que amb tot això es veu, no ho puc afirmar perquè no en tinc cap prova, que en Carlos G-sú em va estar trucant al matí per parlar amb mi i que el meu telèfon li deia que no existia. Vaig arribar al pis, vaig agafar la bossa i en Carlos Jaramillo em va dir que passés cap a la seva habitació, allà hi havia en Diego Arranz, n’Edu, en Carlos Jaramillo i en Carlos G-sú, vaig saludar, tots van respondre excepte en Carlos G-sú que estava mirant alguna cosa a l’ordinador i li va preguntar com es posava exactament no sé què. Jo vaig agafar i vaig marxar cap a la meva universitat que tenia classe. El trajecte de casa d’en Diego i en Carlos Jaramillo fins a la meva universitat em van estar trucant preguntant-me el perquè havia marxat a on jo vaig respondre que tenia classe, fet completament cert; per altra banda tampoc volia dir res quan em vaig trobar una situació a on hi havien tres persones fent de jutges i el quart individu s’amagava darrera un ordinador.

A la nit quan vaig arribar a casa vaig posar en aquest mateix grup d’anar a dinar al McDonald’s ja que en Carlos G-sú i jo l’endemà eixíem cap a l’evento nazionale i així ens acomiadàvem ja que fins dilluns, com a mínim, no ens veuríem. Fins i tot en Carlos G-sú va posar que li agradava la opció.

Evento Nazionale

Res a destacar, molt bon rotllo i bones maneres durant tot el viatge, fins i tot quan vam arribar a Roma a la tornada em va comentar anar a veure el Coliseu romà, una passada per cert. Vam pujar al Freccia Rossa i jo em vaig intentar connectar a internet cosa que no vaig aconseguir satisfactòriament, hi havia pàgines que es carregaven i n’hi havia d’altres que no. Total que em vaig posar a dormir, mentre dormia em truca en Carlos Jaramillo i em diu: què ha passat a l’evento? a on vaig respondre: com que què ha passat? i ell em diu: si amb en Carlos G-sú, a on responc: doncs que jo sàpiga res, i ell em contesta: és que s’ha esborrat del grup de Estoy Fakeado. Agafo i li pregunto a en Carlos G-sú que si s’havia esborrat del grup i em diu que si, li pregunto el perquè i em diu: és que no hi pinto res en aquell grup. Amb tot això en Carlos Jaramillo em diu: estàs amb ell? i jo responc: doncs clar…, total penjo el telèfon i continuo dormint.

Arribem a Torino Porta Nuova i el noto distant, en tot això decideixo agafar el metro i anar cap a casa meva.

17/18/19 de maig

Li torno a enviar la petició d’amistat del facebook, total, la impressió que havia tingut al tren tampoc podia ser completament certa ja que veníem de molts bons dies i jo anava mig adormit. S’esborra dels grups Estoy Fakeado i Viatge a Amsterdam, no entenc el perquè; primer penso que es vol apartar del grup cosa que podria entendre, però llavors me n’adono que no, que de qui fuig és de mi, m’ignora directament de la enrabiada que em té. Per tant, com que el què fa és per evitar-me a mi i el què menys m’agrada és que en un grup es parteixi, decideixo fer jo el pas enrere i retirar-me per a què ell tornés a entrar i es pogués estar bé i sense mal de caps, és més, li envio el següent missatge el qual va ignorar ja que no he rebut cap tipus de resposta:

Tu, vuelve a meterte en el grupo de estoy fakeado; básicamente porque te saliste por perder el contacto conmigo (te dejaste la opción de bloquearme), tal y como hiciste en el de Viaje a Amsterdam. Total, vuelvete a meter en ellos porque yo me he salido ya que mientras te dure la pelotera esta (q aún no se muy bien porque; y si es por las gafas tu tienes tu versión, yo tengo la mía y de aqui no nos vamos a mover porque todos los demás dicen que no saben nada) no me voy a juntar con ellos de forma asídua, ocasionalmente puede, pero no de forma regular. Con lo cual vuelve a meterte y así cualquier cosa que quieras hacer o proponer lo haces directamente, como por ejemplo lo del viaje a Venecia y Verona, que lo encontré muy triste que lo publicara Èlia y no tu.

Que os vaya muy bien por Amsterdam!!!

El dimecres pregunto a en Diego si feien alguna cosa a la nit, i em diu que si, aquí al pis hi ha l’Èlia i en Carlos G-sú, vine’t; vaig rebutjar-ho completament ja que no m’agrada estar a un lloc a on hi ha una persona picada amb una altra perquè això al final s’acaba passant a tot el grup i és quan s’arriba a la situació que al final vull evitar, que el grup es trenqui. Pel mateix motiu no vaig anar al viatge a Amsterdam quan ja tenia tots els transports pagats, per evitar que un grup tingués que aguantar una situació que no li era pas pròpia.

Salònica

Directament es van fer dos grups, jo i n’Adrian Gohrbandt García per una banda i per l’altra banda Carlos Jaramillo, Diego, Carlos G-sú i Èlia; bàsicament perquè ni jo ni n’Adrian estàvem d’acord amb el què es volia fer, nosaltres volíem fer unes coses que el grup gran no volia fer, i per estar ratllats era millor anar a la nostra (continuo sense entrar a valorar quina de les dues situacions era millor, només exposo fets).

26/27/28 de maig

Arribem de Salònica a Bèrgam, allà pugem a un tren, proposo de sentar-nos en una espècie de lloc a on les 6 persones del viatge podríem estar totes juntes, Carlos G-sú s’assenta just al darrere ignorant la meva proposta, en Diego tot i que la sent s’assenta al costat d’en Carlos G-sú i l’Èlia s’assenta sola, total, ens quedem en Carlos Jaramillo, n’Adrià i jo al lloc de sis.

En el mateix tren es parla d’on s’arriba, i es diu que a Porta Nuova, on Carlos G-sú demana a en Carlos Jaramillo i en Diego si es pot quedar a dormir a casa seva ja que casa la seva està massa lluny com per anar-hi caminant a les dues de la matinada, cosa completament lògica.

El divendres torno a preguntar a en Diego què feien ja que en Brais em preguntava que feia jo a l’hora de fer botellón, li dic que no ho sé i em poso a parlar amb en Diego, ell em diu que vagi cap allà, i en Brais em diu: és que a mi m’ha trucat Carlos G-sú per anar-hi.

Arriba el dia de la final de la copa d’Europa, quedem per anar a veure-la (se’m va convidar a anar-hi i tampoc perdia res) i comento amb algú: és possible que en Carlos G-sú encara no hagi anat cap a casa seva? I em respon: a mi també m’ho sembla.

Aquesta última setmana

Em comencen a arribar veus de diferents cantons dient-me certes coses afectant a la meva persona, es comença a fer una càrrega contra meva per tal de desprestigiar-me i fer que la gent se’m posi en contra (caldria dir que per sort conec a meravelloses persones que donen més importància al fet de conèixer-me i de relacionar-se amb mi i decidir per ells que no pas pel què els hi puguin dir) i crec que aquest punt és el que no s’hauria d’arribar, perquè es podria obrir una caixa que llavors no es podria tancar, es crearien rivalitats absurdes i acabaríem tots intentant-nos matar uns amb els altres. Unes d’aquestes perles que m’arriben són les següents: Sóc un fals, sóc un interessat i per acabar hi ha algú que cada cop que em veu li entren unes ganes terribles de trencar-me la cara. I no em posaré a defensar-me, de mi podeu dir el què vulgueu que m’és bastant igual tot. El què si que no m’agrada és que la gent que no vol entrar en aquest joc de desprestigi se la vulgui posar en contra. Per tant us dic que si voleu entrar en aquest joc hi entrareu vosaltres sols, jo és un joc que no hi entro, per sort conec a més persones i tinc més diversió que no pas anar aniquilant amistats a base de rumors i hòsties variades.

Addenda: La traducció la fa Google Translator, passo de traduir. I per altra banda, ens queda un mes, és penós el què està passant i de la forma que us esteu deixant portar.

cristina

Hi havia molta gent, gent que coneixia des de batxillerat, gent que havia conegut durant la meva estada d’erasmus a Torí i gent que coneixeria més tard. Era una gran festa a on tothom s’ho estava passant bé, bon ambient, música festiva, alcohol a dojo i segurament la cosa més important, tothom era gent coneguda i important per a mi. Estava disfrutant com un cabró amb els colegues fins que vam anar a parar a una espècie de terrassa, allà vaig veure una persona a la qual li havia d’explicar una cosa molt important i que li havia dit que li explicaria en el transcurs de la nit, ella també em va veure i quan les nostres mirades es van creuar la seva cara es va il·luminar recordant-me les vegades que quedàvem i la passava a recollir per casa seva, just l’instant d’obrir la porta del carrer i veure’m allà esperant; llàstima que aquella relació s’acabés. Ara el què li volia dir era que havia trobat una persona nova a la meva vida, però quan just estàvem a pocs metres l’un de l’altre va aparèixer la meva parella, em va abraçar passant els seus braços pel meu coll, jo vaig dipositar les meves mans sobre la seva cintura i simplement ens vam besar. Després d’aquest petó vaig aixecar el cap i vaig mirar cap on estava ella, estava plorant mirant l’escena acceptant la nova i difícil situació.

la razón de la tabla, el coexistir en un pixel tant amortizat com el fet de poder comprendre’s, tenir en consideració el fet de queixar-se i demostrar se de color. Comprar un xal, una televisió, un poema. Ser la caixa de color blau amb una etiqueta verda, una clau de sol, esperar una resposta… PENSAR, un ull que et mira reclamant la seva atenció, que la teva ment pensi en una persona situada a molta distància de casa teva, un colom, un ocell, un gat, una olla… TU, TOTS, TOTHOM, TOTHORA TOTHOM, venc venc venc. Una paperera de ferro envoltada de papers…M en el seu àlgid moment alliberarà el seu poder i tothom es posarà de genolls davant d’ell, volen el seu poder, volen tenir la seva amistat…, ara es tard, és de nit. I PUNT… i punt i a part, paraules, només són paraules. Gent de Terrassa, nens de fa molt de temps, 3 anys. Voler existir en una altra existència. Ulleres de sol, fa núvol, comprem… Tothom compra, un gelat, un disc, entrades, roba. Veure pel·lícules i mirar gent. Gent que mira pel·lícules, pel·lícules que miren a gent. Tot és un. Un és tot, una direcció, es va a comprar. Aparences, falses aparences, tothom té una aparença i la vol mantenir, a la gent li fa por ser realment qui és, tinc por, fa fred, no fa fred, tinc els peus freds. Dos pasajeros detrás, vull anar a Las Vegas, llums brillants, diners, casinos, extractes bancaris, puta merda els de Banesto que encara m’han d’enviar la targeta bancària… Torino, quina meravellosa ciutat, la plaça, les fonts, el fred, la calor, LA GENT, edició d’entrades, vull viure per sempre i saber que ens depara el futur.

Continuació, una espurna al final del camí, mitjons negres i grisos, gent que no s’espera les meves respostes, no sé on sóc. A casa meva hi ha un sofà, un caixer a prop i la plaça amb els arbres, cafè, sucre i càncer de fetge. Em pica. Taxi groc. Rellegir el què escric i 340, és al·lucinant el què es pot arribar a fer, em rasco el nas, me mare em mira, potser és el moment. Paraules comptades, no té sentit, vull aprendre més dels resums manuals, hi ha categories, té etiquetes, es nota que ha evolucionat.

No estem sols, la meva imaginació us crea, us fa que llegiu el perquè de què serveix. Mont Ararat. FARSANTS, compradors de petroli empedernits de poder, la cultura del low-cost, si no sabeu aprofitar-vos no sabeu ni perquè viviu, em sembla lamentable la vostra presència, sigueu naturals. Bio de Danone, tinc gana, un yogurt, un calendari (1), diners que s’escorren en aquesta societat, alliberació, equilibri.

Mai he entès res, sempre he intentat captar-ho però és diferent…, rellotges que sonen. Trens que funcionen. Un record: el pis fred de casa meva…, unes golfes en mal estat. Sensacions desagradables que m’agraden, cares que conec, el meu peu sentit com la sang circula pel seu interior, records d’hospital i planetes extranys, ossos de color groc per culpa del temps. Maduixes, maduixots i suc de mandarina, vull aigua. Radiació que s’engega a través del comandament, mitja lluna per un planeta.

Ferro metall, Turbo split de la seva identitat humana.

salses

Demà ja és el dia de tornar a casa, a Barcelona, i sobre les 11 o 12 del migdia ja hauré arribat; tinc unes ganes boges de tornar i poder estar-me a casa, bàsicament perquè ara mateix a Torí no hi queda ni l’apuntador i és bastant difícil sobreviure si no pots parlar amb ningú o no tens absolutament res a fer durant els dies, no tens res per matar l’avorriment i això és el més complicat de tot…; però per solucionar-ho, jo ja m’he fet el meu pla d’actuació per demà: llevar-me, menjar, anar a classe, tornar, netejar el bany, la cuina, el menjador, acabar de fer-me la bossa, rentar tota la roba que tinc per casa i anar a buscar l’autobús direcció aeroport.

Però bé, aquest post no era per escriure sobre el què faré, si no els records d’aquests últims mesos…; jornades gastronòmiques, borratxeres al voltant d’una taula sense res a fer, gent clavant punyalades a tort i a dret, viatge a Brussel·les, retorn a Barcelona al mes d’octubre pel concert de La Pegatina, festes sense control, veïns que ens volen matar, dies d’snow, concert d’Ska-p a Milà, descobrir un grup de música a les 6 de la tarda i a les 10 de la nit ja anar a un concert d’ells, començar a fer amistats interessants, gent que es disfressa el dia que no toca, sessions de pel·lícules, setmanes de només menjar pasta, molts cigarros fumats, postres especials, sopars amb família, pizzes, paelles espectaculars, converses polítiques independentistes, Chuache científico, classes d’italià que no es fan, cursos de sis crèdits que duren menys que una de lliure elecció…; en fi, perquè tot això és Torí, moltes coses que m’he deixat i tot el què encara queda per arribar.

plats

Poques vegades necessito ajuda per fer les coses i dur endavant els meus projectes; i sembla que quan en necessito qui m’hauria de donar suport no està disposat a fer-ho…; i llavors jo em pregunto… amb qui collons haig de confiar?

llaunes

I no vulgueu saber el perquè, però acabo d’obrir els ulls.

àpats

Hi ha dies que t’aixeques amb ganes de menjar-te el món, uns altre que t’aixeques amb ganes de menjar-te una hamburguesa, encara que també hi ha dies que t’aixeques sense gana i amb un mal de cap impressionant perquè el dia anterior ja et vas menjar el món i l’hamburguesa.

como Niko se hizo un plato de macarrones con champiñones y queso

Aquest és una publicació al mur que li vaig fer a una amiga meva mexicana que vaig conèixer estant d’erasmus a Torí i que també li agrada aquest plat de pasta, i com que sempre deiem que un dia l’haviem de fer i tal, al final me’l vaig acabar fent jo sense que fós la meva intenció inicial.

Hoy te voy a contar la historia de como Niko se hizo un plato de macarrones con champiñones y queso (te lo cuento porque se que tienes antojo a no ser que ya te comieras un plato y no me avisaras).

La historia empieza el domingo por la mañana mientras dormía (cabe destacar que esto no formaría parte de la historia si no hubiera sido porque me he despertado con los gritos que pegaban los italianos que había en el departamento y que no me han dejado dormir más), removiendome por mi cama empiezo a escuchar unos gritos escandalosamente fuertes y muchas risas; en ese momento no le he dado importancia y me he dado media vuelta y he continuado durmiendo, cosa que no he podido hacer porque cada vez los gritos y las risas eran más fuertes…; total que me levanto para ver que era todo ese escándalo; llego al comedor, miro, no veo a nadie y de repente me doy cuenta que estoy muerto de hambre y que necesito comer, a lo que me dirijo a la cocina y tal y como entro digo: ¿que cojones estoy haciendo aquí? A lo que salgo de la cocina con mi botella de coca-cola rellenada de agua y entro a la habitación de Alessandro, allí me empiezan a contar no sé que historia exactamente de que uno de los tres ha terminado durmiendo en el hospital de no sé que sitio; total, que mi estómago le ha mandado una señal a mi cerebro y el cerebro me ha dicho que tenía hambre, levanto la cabeza, miro si Alessandro tenía alguna galleta por allí suelta para comermela, a lo que veo sus salsas de tomate allí en una estantería, me las quedo mirando, noto que yo tenía algo en la mano, me la miro y me encuentro la botella de Coca-Cola rellenada con agua, bebo un poco y me salgo de la habitación de Ale y vuelvo a entrar a la cocina; vuelvo a pensar porque cojones estaba en la cocina si lo que quería era continuar durmiendo, me salgo paso por el comedor, dejo la botella de Coca-Cola en el comedor y entro en mi habitación y me voy directo a coger un paquete de macarrones que tenía medio abierto; miro las salsas que me quedan para hacer los macarrones, dejo el paquete donde estaba, vuelvo al comedor, cojo la botella de agua y me voy al baño a ducharme. Me ducho, me visto, salgo del baño y vuelvo a entrar a la habitación de Ale y me lo encuentro con un certificado médico diciendo que el colega de Ale es un pinche borracho y que ha dormido en el hospital por ubriaco, vuelvo a mirar las salsas de tomate y pienso: tu tenías una botella de agua, donde cojones te la has dejado? voy en dirección al baño y me quedo por el camino, agarro el paquete de macarrones y sin recoger la botella de agua me voy para la cocina. Pongo agua a hervir y pienso: no te comas los macarrones con tomate que acabas de ver como 20 botes con tomate a dentro en la habitación del italiano y te sentará mal, me paro a pensar que puedo comer y se me ocurre la brillante idea de que podría comer guisantes ya que me compré un paquete de guisantes ultracongelados el 2 de setiembre y aún no lo he abierto; con lo cual pelo un ajo, pongo aceite en una sartén, enciendo el fuego para que se caliente, me dirijo otra vez a mi habitación a dejar el paquete de pasta, voy al baño a lavarme las manos, veo la botella de Coca-Cola, la agarro, voy a la cocina, abro el congelador y TATCHÁN!!! PAQUETE DE CHAMPIÑONES POR ABRIR QUE ME HABÍA COMPRADO AYER Y NO ME ACORDABA. Total que continuo con la búsqueda de los champiñones (no es un fallo, me estado 2 minutos buscando champiñones cuando tenía el paquete en la mano), hasta que entra Chemi en la cocina y me dice: ¿qué estás buscando? a lo que le respondo: pues un paquete de champiñones congelados que no sé donde los deje ayer; y me contesta: los tienes en la mano…; y yo: a pues vale. Abro el paquete de champiñones y echo unos cuantos en la sartén para que se empiecen a hacer; vuelvo otra vez por el paquete de pasta que no sabía realmente porque lo había guardado y echo unos cuantos en la olla con el agua hirviendo.

PREPARACIÓN DE LA PASTA:

Empiezo a saltear los champiñones, les echo un poco de sal, pero como veía que podría ser un poco soso le echo también un poco de pimienta negra, los empiezo a saltear y saltea que saltearás en la sartén ya había más agua que champiñones, aceite, sal y pimienta (es lo que tiene meter champiñones congelados en una sartén, que dejan ir toda el agua sin avisar y se te inunda la sartén), decido que hay exceso de agua y tiro un poco por el fregadero y dejo que se vayan haciendo los champiñones, pero algo no me estaba cuadrando de esos champiñones, continuaba todo con demasiada agua, en este punto tenia dos alternativas, o volver a sacar el agua o buscar algo para echar en la comida que absorviera el agua y que me sirviera de alimento, me he decantado por la segunda opción, en este momento tenía dos opciones: 1.- tirar pan. 2.- buscar otra cosa, como por ejemplo algo. Me vuelvo a decidir por la segunda opción y empiezo a buscar algo por los armarios, y TACHAN POR SEGUNDA VEZ: encuentro un paquete de harina que iría de muerte para que eso quedara espeso y sabroso, empiezo a tirar harina en la sartén hasta que MIERDA QUE TE HAS PASAO CON LA HARINA y esto parece una piedra de champiñón, a buscar algo que lo disuelva y que no sea agua, me giro y veo un paquete de leche, agarro la leche y empiezo a tirar leche, esta vez despacio no sea que me pase y me quede demasiado líquido; remuevo que remuevo veo que la piedra de champiñón se empieza a disolver y yo eufórico, dejo de echar leche y continuo removiendo, pero MIERDA OTRA VEZ, ahora han quedado grumitos de harina, boh da igual me la suda bastante ya que el plato es para mi, compruebo la pasta, veo que está hecha, la escurro y todo para dentro de la olla otra vez para mezclar bién los ingredientes con la salsa con lo que TATCHÁN POR TERCERA VEZ, los grumitos empiezan a desaparecer y me queda una salsa homogénea con champiñones y la pasta, me lo sirvo en un plato, le tiro parmesano por encima y A COMER. Los mejores macarrones con champiñones que me he comido en la vida!!!

rata

Potser seria bo que comencés a fer feina de la universitat, a fer una de les meves èpiques maratons de programació a les que estava acostumat, a nits sense dormir perquè volia que un robot recorregués un laberint o perquè em quedaven poques hores per entregar un tetris que amb prou feines funcionava…; necessito tornar a programar com programava, amb la diferència que ara ja no tinc horaris i puc fer tirades de programació més bèstia…; una cosa si que estic notant: m’està venint la inspiració una altra vegada i això em mola.

cuines

Mirant fotografies de quan era petit me n’adono de com he canviat, de com he evolucionat durant tots aquests anys, de tot allò que era i ara ja no sóc; de tot allò que no era i que ara sóc. Cada decisió presa és la que m’ha portat fins el què sóc ara, cada moment viscut, cada situació; però la gràcia de tot això no és el fet de canviar en si, sinó el d’adonar-se del canvi fet.

claus

Tot va començar un dimecres sopant a casa d’uns amics mexicans d’aquí a Torí; tot anava bé fins que a quarts de nou em truquen i em diuen: ei que llegaremos tarde que hemos ido a buscar a una chica a la estación; en aquest moment ja em vaig adonar que la partida de pòquer que havíem de jugar abans de sopar no es faria; però tampoc passava res, l’endemà si que es podia jugar i es jugaria (ja veureu que no… xD); sopem uns macarrons boníssims fets per un mexicà anomenat Sebas. Després del sopar comencem a beure per destrossar-nos el fetge, total per a què serveix el fetge si no és per fer-lo malbé a base d’alcohol? i després de precopejar a casa dels mexicans ens decidim finalment a anar cap al Millionarie, que és la discoteca que obre els dimecres i aquell dia feien una festa espanyola. El camí ja va començar a ser accidentat, ja que un dels que estava al sopar estava borratxíssim perdut (Petri) i s’anava estampant contra qualsevol cosa que se li posés al mig. Després de caminar més d’una hora arribem al garito en qüestió veig com el que estava tot taja arrenca a córrer direcció a no sé a on exactament i el perdo de vista, continuo el meu camí baixant les escales amb la resta dels que estàvem sopant i tan bon punt arribo a baix, perdo a la resta, sense més, els vaig perdre i ja no els vaig tornar a trobar fins l’endemà al matí…; cal dir que poques coses més recordo d’aquella nit: que em vaig trobar a una catalana (Anna) i a una espanyola (María) per allà a dins i estaven en un privat i que em vaig quedar amb elles; que el que s’havia pirat corrents estava ballant per sobre les taules i es va fotre de lloros contra una taula plena de begudes i que a una noia (Raquel) li havien robat la jaqueta.

L’endemà dijous després de llevar-me amb una ressaca del mil quedo amb els que havia sopat el dia anterior de sopar a casa meva, ja que la discoteca del dijous es troba en mig d’un parc al costat de casa meva, la sorpresa meva és que l’italià (Alessandro) que viu amb mi també havia convidat a sopar a gent a casa i el aragonès que també viu amb mi també havia convidat a gent; total que resulta que acabem sent 16 persones al pis…, per flipar… xD A l’hora de sopar l’Alessandro i un colega seu també sicilià preparen uns espaguetis a la carbonara boníssims per a 16 persones, però com era d’esperar es queden curts i toca fer dues tandes de menjar. I com el dia anterior, comencem a beure tots com cabrons i a la fi ens decidim desplaçar-nos cap al Chalet. Just arribar a la porta el company italià amic del que viu al meu pis es comença a posar pàlid i entre jo i n’Alessandro el decidim tornar a portar a casa perquè dormi, després de 40 minuts portant-lo en braços arribem a casa i el tirem, literalment, sobre del llit; allà n’Alessandro em diu que també es queda a casa dormint i jo, com que tenia ganes de festa agafo, deixo la jaqueta al meu llit perquè feia calor i surto cap al carrer…; havent caminat tres cantons faig una de les meves habituals rutines de comprovació de si ho portava tot i me n’adono que m’havia deixat les claus de casa…; missió de la nit: sortir de festa i trobar com obrir la porta, a les males, trobar a on dormir…
Arribo davant del chalet i de totes les 16 persones que estaven al pis no en trobo a cap, però bé, no passa absolutament res, ja que em trobo a més gent i em quedo amb ells xerrant una bona estona, fins i tot em permeto el luxe d’aventurar-me pels misteris del botellón i agafar begudes ja mesclades per altres persones i no saber que contenen fins que no han arribat al estomac i han estat tractades i assimilades pels diferents òrgans. Entrem a dins del chalet i aquí comença a arribar el moment més àlgid de la nit, bàsicament que no recordo res de res…; el següent record que tinc és estar a fora del Chalet parlant amb unes peruanes que deien que a tots els indis els tirarien al mar i jo dient que si s’havien mirat al mirall perquè eren tant indies com els propis indis de les muntanyes del Perú. Després d’això vaig intentar trucar als xavals que viuen al meu pis i res, cap em contestava al mòbil…, o sigui que a buscar un pla B; cosa que el vaig trobar ràpid ja que uns xavals que es diuen Carlos i Diego (de Valladolid) em van oferir un sofà, la qual cosa vaig acceptar ràpidament.
Vam arribar a la parada del autobús, vam agafar l’autobús i la meva memòria ja em trasllada dormint a un llit (que el sofà es podia transformar en llit, cosa que ningú sabia) i com d’hora pel matí un altre xaval que estava dormint al pis de Carlos i Diego entra al menjador, em veu allà dormint, se’m queda mirant com 30 segons i continua fent la seva vida… xD; ja després d’això em vaig aconseguir llevar a les 12, sobre les 14 marxava del pis i arribava a casa meva a les 15.15; just a temps per fer-me una dutxa i anar cap a classe del curs d’italià, que evidentment vaig arribar tard i tal com entrava em vaig menjar la porta de l’aula.
El curs d’italià me’l vaig passar bastant per la pedra ja que estaven fent els articles i era bastant trivial, després va venir un sopar i partit de la selecció espanyola a casa dels xavals de Valladolid i per acabar una de grades i vaig començar a pensar amb tot el què havia estat fent aquests últims temps a Sabadell i em va entrar l’enyorança de tots ells, però bé; això ja si que és aigua passada perquè realment aquí m’ho estic passant genial.

cebes

Quan fa molt de temps que no veus a una persona i no espera veure’t en aquell precís moment; el simple fet de veure com reacciona i se l’il·lumina la cara de felicitat i li cauen les llàgrimes ÉS QUE NO TÉ PREU!!!

Gràcies a tots per això d’avui!!!

Mandra

Després de dies de molta festa, massa alcohol en vena i començar a ser un mestre de les desaparicions mentre s’està de festa; arriba el moment típic del “bajón”, no tenir ganes de fer res, recordar a la gent que he deixat a Sabadell, Cerdanyola, Terrassa i per la rodalia; enyorar els habituals dimarts de wok i cinema, les tardes perdudes de cafè enmig d’una terrassa d’algun bar de Sabadell per poder fer un piti i un cafè escoltant com t’expliquen la seva vida…, bàsicament tot allò que era important per a mi abans d’arribar a Torí.

Torino... Inici

Tot just fa 11 dies que vaig aterrar a Itàlia, a la ciutat de Torí més concretament; i pel poc temps que hi porto sembla que faci una eternitat des del moment que vaig arribar. Des de llavors han passat ja varies coses, anècdotes interessants i moltes altres coses…; sempre recordaré al Sahar, un xaval de la Índia que vam conèixer a l’ostello que resultava que no parlava ni italià ni anglès ni res de res; l’Ali, un xaval d’Iran que parlava un italià força correcte, encara que era un pavo molt calmat, va ser graciós el primer dia que el vam veure perquè portava una ampolla de vi, ens el quedem mirant, ens mira i ens diu: It’s the show time, i va continuar tant tranquil, i per acabar amb el recompte de personatges així mig estranys, però coneguts caldria destacar un xaval que es deia Miguel Ángel, de Colòmbia; d’interessant no tenia absolutament res, però com que dormia a la llitera de sobre d’on dormia jo el poso, com a cosa curiosa al seu despertador hi sonava un gall, suposo que perquè així se sentia com a casa… xD

Per ara no escric més perquè comparteixo habitació i els que tinc al costat potser els hi comença ja a molestar la llum i el soroll tecles, per tant per avui ja n’hi ha prou. Demà, potser, faig un anàlisi més profund dels personatges abans esmentats i altres persones amb les quals comencem a conviure.

25 d’agost

En aquest dia piro i fins d’aquí no tornaré; amb moltíssimes ganes de pirar i començar a viure experiències noves, a saber el què em trobaré i a disfrutar com un cabrón…; mentrestant a esperar que els nervis em matin tot esperant a que arribi el dia.

Algú ho havia de dir

hohaviadedir.cat és una nova pàgina en català on la gent escriu el què realment li molesta o no li agrada per desfogar-se, i llavors tot un seguit de moderadors (altres usuaris de la pàgina) decideixen quins són els comentaris que han de ser publicats i quins no; animo a qui vulgui a entrar-hi ja que hi ha perles molt divertides.

Carn picada

Últimament tinc massa temps per pensar, vaig classificar a la gent que conec en tres grups:
Interessats: Hi ha massa gent de la que em rodeja que només es mou per interès, massa gent, gent que només es posa en contacte amb tu quan poden treure alguna cosa de profit a favor seu; sense pensar, o donant igual el què la gent pensi d’ells, només es mouen pel propi interès; ara quan tu els necessites no els busquis perquè són els primers a desaparèixer i a no posar-se en contacte o a donar excuses molt dolentes…, i per desgràcia d’aquesta gent n’hi ha molta, més de la que em pensava.
Colegues: Després hi ha els colegues, on la relació és més cordial, però que quasi la mateixa merda és que els descrits anteriorment, amb la única diferència que si vols fer una cosa pots mig comptar amb ells a no ser que els hi surti quelcom més interessant que llavors et donen carabasses i per rematar-ho quan realment els ncecessites també desapareixen…, cosa bastant lletja; l’única cosa que fa mantenir relació amb aquest segon tipus de xupòpters és que a diferència dels primers que només miren per ells, aquests segons miren primer per ells, i després si donat el cas és necessari, et fan cas. Els casos més clars són aquells que et demanen una opinió, però es passen la teva opinió per la punta de la polla…, igual amb les recomanacions que els hi fas; llavors quan fan allò que tu els hi havies recomanat se n’adonen que és gratificant, però no són capaços ni de donar-te les gràcies per haver-li’s dit, bàsicament perquè la teva recomanació la van ignorar tan bon punt va ser sortida de la teva boca.
Amics: Aquests són la òstia, conten amb tu per a qualsevol cosa i tu pots contar amb ells per a qualsevol cosa, són els que escoltaran la teva opinió i la tindran en compte; i el més important, saps que pots comptar amb ells per qualsevol situació, bona o dolenta…; això no té preu i les sensacions que sents són simplement magnífiques.

Somnis

Estavem assentats, tu al meu costat; vaig agafar el paquet, vaig treure un cigarret, te’l vaig donar, jo me’n vaig quedar un altre i un tercer per a la meva mare. Ens vam posar a fumar tots tres, esperant al menjador de casa meva a que les hores passessin, era un dia trist, però a la vegada alegre perquè tu estaves al meu costat; més tard vaig anar a la terrassa a pensar, em vaig fer un altre cigarret, i mentre me’l feia vas venir pel darrere i em vas abraçar, tot estava bé mentre estiguéssis amb mi…

StarGate Atlantis.

Pa amb tomàquet

L’altre dia escoltava a una amiga i els seus problemes que té amb el nòvio, que si el nòvio només pensa amb ell, que si quan estan amb més gent la tracta com a una amiga, no com a la seva nòvia; i segurament més coses, però no estic jo com per escoltar tot el què em diu. Però això ja em va fer pensar en unes quantes coses que sempre he tingut en ment i que més o menys després de sentir-la continuen mantenint el seu sentit, si no és que l’augmenten.

1.- El què et pot aportar una persona coneguda en una discoteca. Una persona coneguda en una discoteca com a parella el què et pot aportar psicològicament és pràcticament nul. És una persona que no coneixes, que t’atrau físicament, ja sigui pel cos o per la làbia que tingui, però psicològicament no la coneixes, per tant que et fa pensar que pot ser la persona adequada com a parella estable?

2.- Tota relació s’ha de basar en el què cedeixi cadascú, o sigui, totes les persones fan coses que no agraden a l’altra, i aquí entra en joc el fet de cedir i acceptar el què fa l’altra persona, però tot això ha de ser mutu, no pots cedir i aguantar certes coses i tu haver-te de menjar els mocs perquè no toleren res que surti dels seus esquemes.

3.- I la suma dels dos punts em porten a pensar que l’última cosa fonamental com és la confiança, que la teva paraula tingui més valor que cap altra cosa, que el fet de tenir a més gent coneguda no implica que s’hagi de posar en dubte el què es diu ni el què es fa, que per molt que les altres persones diguin saber que la persona en qüestió no et fallarà i que pots estar tranquil, si això falla, val més plegar.

El futur incert de les colònies de Sabadell!

Quan l’interès personal d’un sector concret del PDI posa en risc la continuïtat del Campus de Sabadell hem d’exigir compromisos de la gerència que no posin en qüestió la viabilitat del projecte. Molt lluny queden les afirmacions que feia l’antic rector i el seu equip al diari de Sabadell:*“Gracies a la reorganització de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) prevista per l’equip del rector Lluís Ferrer, les escoles d’informàtica i empresarials ubicades a Sabadell es consolidaran com un campus orientats a la tecnologia, l’empresa i al món laboral.”*Als darrers mesos, hem viscut com la Escola d’informàtica i l’Escola d’Empresarials que s’havien de fusionar horitzontalment amb la Facultat d’Enginyeria de Bellaterra (ETSE) i la Facultat d’Econòmiques de Bellaterra respectivament, pel tema de Bolonya, ha acabat en una absorció, o pitjor, una OPA hostil.

En el cas de l’ETSE unes Mans Negres recolzades per l’afinitat a la rectora i el seu equip (casualment composat majoritàriament per docents de l’ETSE) i amb l’excusa de l’EEES ens han enganyat a tots: tots els docents partidaris del Campus de Sabadell havien dedicat molt de treball i temps a fer informes favorables a tirar endavant un projecte de futur viable a l’Escola d’Enginyeria d’Informàtica. Però, a les seves esquenes, la decisió ja s’havia pres fa temps.

El passat més d’abril la rectora es va reunir amb les Mans Negres de l’ETSE i van decidir que en dos anys l’Escola d’Informàtica de Sabadell es traslladarà a l’edifici de l’ ETSE a Bellaterra; la crònica d’una mort anunciada. A més a més, han decidit que aquest pròxim semestre no es matricularà al Campus de Sabadell cap alumne nou d’Informàtica i que, per altre banda, tota l’administració i pressuposts s’articularà des de l’ETSE. D’aquesta manera les Mans Negres estan fent un buit a l’Escola d’Informàtica de Sabadell restant-li atribucions, el que converteix a l’Escola d’Enginyeria de Sabadell en un vaixell a la deriva abordat pels pirates.

No ens enganyem, no és per culpa de Bolonya, ni per la crisis, ni per que des d’un punt de vista empresarial el campus de Sabadell no sigui rentable… Tot el contrari, Sabadell és molt més rentable que l’ETSE (on cada any hi ha menys matriculats) mentre Sabadell sempre cobreix tota l’oferta de places. Això es el que preocupa, una vegada més, al grup de docents que ara, trobant-se en posició de poder, aprofiten l’avinentesa per arreglar les seves coses. Així, pensen, no hauran d’anar a Sabadell a impartir la docència (sempre han abanderat el lema que l’escola d’informàtica hauria de ser al campus de Bellaterra); guanyen estudiants i es converteixen en una de les Facultats més grans de l’Autònoma, posicionant-se en un lloc privilegiat per damunt de les altres facultats del Campus de Bellaterra (per guanyar més recursos).

En un principi, el procés de fusió per l’Escola d’Empresarials de Sabadell, ha estat més transparent però el desenllaç final ha estat el mateix que el d’informàtica: docents descontents, anulació d’autonomia econòmica i de recursos i l’Escola en un buit, a l’espera del desenllaç de la pròxima matriculació del juliol de la noves titulacions (aprovades per la Generalitat). Si son un fracàs ja tindran l’excusa per fer el trasllat a Bellaterra, però, i si son un èxit? És quedarà a Sabadell? Al juliol ho veurem…

Des de aquí, denunciem la falta de transparència en tot aquet procés, l’intrusisme cada dia més gran dels docents en l’administració i la passivitat per part del Gerent (casualment docent de la Facultat d’Econòmiques, antic professor i ex-director de les Escoles d’Empresarials de Sabadell), girant l’esquena al Campus de Sabadell i guardant silenci. Exigim la seva presencia a Sabadell, per donar explicacions de les previsions de futur tant del Campus de Sabadell com dels seus llocs de treball, on hi ha un fort capital humà tant de PAS (funcionari i laboral) com de docents que han treballat i lluitat sempre pel Campus de Sabadell.

En definitiva, en altres temps fa més d’una dècada, estava ben diferenciada, per una línea divisòria visible, qui l’encarregava de la part d`administració i qui de la part docent i de recerca. Avui dia, ja no se sap on acaba una i on comença l’altre!!!

* Reproducció de l’article aparegut el dissabte, dia 4 de desembre de 2004 al DIARI DE SABADELL (número 6.448). Escrit per:
ISABEL LOPERA
http://www.autonoma.edu/servlet/Satellite/l-escola/miscel-lania/article-del-diari-de-sabadell-1183530620420.html

Extret d’un pamflet penjat a l’Escola d’Enginyeria Seu Sabadell.

Apa siau!

Per qui no ho sàpiga encara: l’any que ve marxo a estudiar a Itàlia; i varies coses vull que es tinguin clares:
1.- No vindré a fer visites, estaré en un país estranger i si haig d’elegir entre fer visites o fer turisme per Europa em sembla que ho tinc bastant clar, porto aquí masses anys com per haver de venir, i com a molt vindré per festes de nadal i encara gràcies.
2.- Vaig a fer psicologia i anglès, a part d’italià, sé que no té res a veure amb informàtica, però els crèdits de lliure elecció i optatives bé s’han de fer.
3.- Vaig a un lloc on no conec a ningú físicament, no sé on dormiré, no sé on viuré, no sé res.
4.- He deixat el bàsquet, portava no sé si 13 o 14 anys amb ell, algun moment o altre les nostres vides s’havien de separar, ja feia un parell d’anys que volia plegar, però entre l’equip de Sant Nicolau i la (molta) gent de Sant Pere, a part dels nens dels campus de bàsquet de l’estiu són els que m’han fet tenir ganes de continuar durant aquest parell d’anys; i ara que vaig a Itàlia crec que és un bon moment per plegar.
5.- Com ja he dit, vaig a Itàlia, no a l’altra punta del món, si algú vol saber com estic i ho vol comprovar amb els seus propis ulls hi ha vols per 15 euros entre Girona i Torí (que és on vaig d’Itàlia) i és una hora de vol.
6.- Segurament trobaré a faltar persones, algunes tenen més números que d’altres com ara aquelles que quan quedo i m’estic mitja hora sense dir res perquè he desconnectat completament i estic pensant en el meu món em diuen que: ostres quina conversa més divertida que tens o quelcom similar; aquelles amb les que comento videos del youtube; aquelles que sempre comencen parlant pel messenger amb un mai vas renunciar; aquelles que quan les truques per sortir de festa estan dormint; aquelles que en algun moment m’han cardat la santa bronca o aquelles que simplement es va fer un frankfurt al forn de pa de davant de la uni tenen més números de que les trobi a faltar que la gent que surten de festa i no avisen, o avisen tard o els tinc al facebook però no parlem.
7.- I per acabar, no espereu res de mi, així com a mínim ja no decepcionaré a ningú.

Sandro Rosell vol fer fora de La Masia als nens africans

Ja sabem que els caps de campanya del Sandro Rosell insisteixen en què obri la boca el menys possible, ja que quan més l’obre, més la caga. Ahir va deixar anar dues perles que els mitjans afins (la gran majoria) han fet grans esforços per silenciar.

La primera bestiesa que va dir va ser la de limitar els nous socis. I és que el que s’omple la boca amb la universalització del Barça, va deixar anar que quan sigui president, donarà un marge de tres mesos per a que tothom que vulgui es faci soci, i a partir de llavors, ja només podran fer-se socis els familiars dels que ja ho siguin. I és que Sandro Rosell és el candidat de les “famílies” catalanes, i veuen molt perillós que el poder del club s’expandeixi arreu del món, ja que s’escapen del seu control. Això ho va dir en una entrevista a RAC1. Rosell torna a omplir de raons als qui l’acusen de ser el candidat de les 400 famílies catalanes.

Però les barbaritat més gran la va dir a una entrevista a Radio Marca. Va posicionar-se en contra dels africans que avui en dia estan a La Masia. Segons ell, i amb un comentari que destil·la racisme i xenofòbia pels quatre costats, els africans menteixen amb l’edat i no tenen l’edat que diuen tenir. Diu que misteriosament tots han nascut l’1 de gener, quan això és totalment fals. Diu que menteixen tots, que és injust per la resta, que són superiors físicament i que després quan el físic s’iguala, tots tornen cap a casa.

Molts jugadors africans de La Masia provenen de la Fundació Samuel Eto’o, fruit d’un acord de col·laboració de fa anys. Des de llavors La Masia s’ha nutrit dels millors talents de Camerun, com Enguene, Alexis Meva, Ebwelle, Etock, Ella, Mandela, Kaptoum, etc. Autèntiques perles que dominen el futbol base del Barça i que apunten a autèntics cracks.

No només això, molts d’aquests “africans” dels que es refereix Rosell, són catalans. Nascuts a Catalunya i descendents d’immigrants africans. No tots els “africans” del Barça són camerunesos, també n’hi de catalans.

La cagada ha estat majúscula, tot i que els mitjans un cop més callen. Per Rosell els africans menteixen, no tenen l’edat que diuen tenir (tot i que és facilíssim de determinar-ho i tots han passat controls) i se’ls ha de fer fora de La Masia.

Extret de Racó Català.

Un mail que ha donat molt de si…

Les parts en cursiva és el mail que vaig rebre i les parts amb la lletra sense cap tipus de marca és la meva resposta.


Si tens cap problema entenent les solucions (o absència), per això estan les tutories (si no et van bé els horaris establerts, tan sols has d’enviar un mail al teu prof. i es poden canviar), però CAP alumne ha vingut, ni s’ha possat en contacte amb mi, excepte el dia anterior a l’exàmen.

També es pot mirar des del punt de vista de l’alumne en què durant unes hores del dia treballa i a les altres ha d’anar a classe, i entre classes de teoria, problemes i pràctiques, d’on treu les hores per les tutories? Potser és que no té temps i quan arriba a casa a les tantes de la nit espera poder trobar alguna al campus virtual que l’ajudi a comprendre els exercicis que vol resoldre i no pot perquè el què es penja a l’apartat de solucions no són solucions completes.

Si el problema el tens amb mi com a professora, he possat al Raul (coordinador de l’assignatura) en còpia perque li expliquis les raons.

Jo no volia treure pas aquest tema, però ja que hi som trobo bastant penós que en una classe de seminaris el professor es dediqui a comentar una presentació feta amb powerpoint, i dic comentar perquè no explica realment d’on surten les coses que van apareixent, en tot cas el què diu és: aquí podeu veure això. Que per veure-ho no cal ningú que ens ho digui que ja ho veiem sols, el què volem els alumnes són explicacions clares i concises del perquè de cada cosa que es fa, cosa que no se’ns dóna; i aquest fet juntament amb els nervis que mostra cada cop que ha de fer una classe fa que molts alumnes cada cop que acaba la classe surtin queixant-se (que llavors no va a més; però que la gent està descontenta, doncs si). També és molt trist que un professor ens digui que un examen serà de preguntes curtes i ràpid i arribi el dia de l’examen i digui que no tindrem temps que l’examen és molt llarg, en què quedem llavors? En què és de preguntes curtes i ràpid o que l’examen és llarg? I ja per acabar, no hi ha cosa més trista que arribar a classe i dir que s’ha tingut en compte les faltes d’ortografia i resulta que en aquest mail, en el qual se l’hi ha pogut aplicar un corrector hi hagi faltes d’ortografia com ara escriure el verb posar amb ss i per què junt i sense accent, quan s’ha d’escriure separat i amb accent ja que el què estàs demanant és el motiu d’una causa; per tant, no acabo d’entendre quina moralitat permet tenir en compte les faltes d’ortografia si el propi professor és incapaç de no cometre’n.

En qualsevol cas, si l’intercanvi de emails ha de continuar, digues el teu nom i niu, ja que el mail que estàs utilitzant no és l’oficial de l’autònoma.

Com has pogut comprovar he canviat el mail des d’on envio els correus perquè vegis el meu nom i el meu cognom, encara que dubto molt que et sàpigues realment qui sóc sense haver de recórrer a la búsqueda de l’alumne dins dels alumnes matriculats a l’assignatura i mirar la fotografia que surt, ja que hi ha molts pocs professors que se sàpiguen tots els noms dels alumnes que tenen i a més a més sense interaccionar amb ells. Destacaria sobretot que en cap lloc de la guia docent diu que l’alumne ha de fer servir el mail institucional de l’autònoma per dirigir-se als professors.

Cal remarcar que la meva intenció inicial no era ni atacar cap professor ni la matèria donada ni la forma en què ens arriba, en tot cas no estava prou convençut de les meves capacitats per aprendre, però com que la resposta que he rebut semblava com si hagués atacat personalment a una persona i no ha sigut així he hagut d’explicar tots els problemes que com a estudiant d’aquesta assignatura he anat trobant al llarg de tot el curs.

PD: I ja posats a posar en còpia a persones també s’hi podrien posar en Jordi Pons com a coordinador de la carrera d’Enginyeria Tècnica Informàtica de Sistemes, a en Xavier Verge que fa com una mica d’interconnector entre la junta de l’escola i els alumnes i intenta saber el què hi passa per millorar-la i també a en Joan Sorribes com a director de l’Escola d’Enginyeria, ja que l’assignatura de SD2 és una assignatura impartida dins de l’Escola d’Enginyeria, així com a tots els alumnes de l’escola que encara estan fent el pla antic i tard o d’hora hauran d’acabar fent SD2, ja que amb els nous graus aquesta assignatura desapareix; bàsicament perquè sàpiguen amb què es trobaran.

PD2: Em sap greu si en algun moment he estat massa agresiu; però la situació donada només podia comportar a aquesta reacció.

Pel·lícules 3D

Realment no sé què hi troba la gent a aquest tipus de projeccions per les pel·lícules, l’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula d’Alícia al país de les meravelles i realment els efectes 3D eren bastant pocs, una millora visual que no era per “flipar”, a part de que la pel·lícula no està pensada per ser visualitzada en 3D, ja que es produeixen uns canvis de càmera ràpidíssims i generen un mal de cap bastant molest, i el què em sembla més trist, haver de pagar 4 euros de més per veure la pel·lícula que no pas en 2D. Simplement patètic.

Torino

Ciutat del nord d’Itàlia, m’hi vaig passar amb colega per fer una visita a un nostre amic que ara està estudiant allà; i què dir de l’ambient, de la ciutat, del rotllo, simplement una passada, molta festa, molta llibertat, sense preocupacions, gent de molt bon rotllo i amb moltes ganes de passar-s’ho bé; la ciutat en si molt maca, però bastant deixada, com suposo que són la majoria de ciutats italianes, la vaig trobar bastant barata en relació a les coses d’aquí, encara que pot ser només era una impressió…, en fi, una ciutat per descobrir.

I després d’aquests dies només puc dir una cosa, 16 d’abril.

indignació

Resulta que quan arribes a classe i et trobes una professora incompetent, una colla d’imbècils que fan canviar la classe a la professora i aquesta a sobre ho accepta només em passa una cosa: m’indigno, m’indigno moltíssim, si a més a més li afegim que a la classe següent ens hem hagut d’esperar 20 minuts perquè el professor no sap connectar el portàtil amb el projector i t’has d’estar menjant els mocs, és en aquest moment que em posaria a carregar contra tota persona humana que se’m posés davant, sobretot si és un dels imbècils modificadors de classe; total, perquè se’m passi la indignació no hi ha res com el bàsquet, guaridor de totes les rallades mentals possibles i revitalitzant del cos i de la ment; i això és el què he fet. xD

motivació

Un partit, moltes sensacions, voler menjar-se el món, anotar 18 punts, moltes errades defensives, i mentre s’està a la pista jugant-se el campionat enrecordar-se de tota la gent que l’ha fet disfrutar amb el bàsquet aquest últim any i que per ells no pot fallar; provocant-me un somriure perquè al cap i a la fi, això s’acaba.

en el dia d'avui

Em llevo, vaig a classe, no hi ha ningú, m’indigno, busco informació, l’han posat a la classe del costat, protesto, protestem, ens mig ignoren, ens mig fan cas, ens cabregem, un cafè, un local, hores per endavant, reunions, tornar al local, moure coses amunt i avall, trobar una combinació que satisfa, llistes, més reunions, una trucada, una altra trucada, sentir la seva veu, voler que la conversa més estúpida no s’acabi mai, continuar una reunió, acabar de decidir coses, i acabar i recordar el dia havent fet un munt de coses.

per què?

Per què la gent té aquella meravellosa facultat de dir-me les coses que qualsevol altre sempre li agradaria sentir, però que jo realment no vull sentir?

En fi, tot s’acaba i això ja té el seu final marcat: 22 de maig del 2010.

futur

Normalment m’agrada viure el dia a dia, pensar en el què faré en els pròxims dies, però sense capficar-m’hi gaire; però a vegades, molt rarament em paro a pensar en el què faré d’aquí a molt temps, penso si toca canviar d’aires o no, penso en les coses bones, en si poden ser millors o en si ja es pot anar degradant, però tot això mai ho explico; excepte ahir, ahir no sé perquè vaig començar a explicar coses, i sempre m’havia ratllat explicant aquestes coses, doncs ahir no, i no entenc el per què, però ahir no em va importar gens, i això la veritat, em preocupa.

it's more than just a game

Basketball is just a game
You pass
You shoot
You score
It’s simple, right?
It’s just a game
But sometimes it is more than that
Much more

Playing basketball makes me feel strong
It gives me more confidence in myself
It makes me wanna be something in my life
Basketball makes me feel healthy
When I play basketball, it helps me make new friends
And I love being part of a team

Basketball brings us together
It connects us
And no matter where we come from
We are on a court
We all speak the same language
We dream bigger
We dream higher

sometimes we win
sometimes we don’t
But no matter what
We always have to regard
Basketball teaches us
It teaches us that even when there is no chance to win
There is still a opportunity to be a hero

It takes effort
You have to practise
Practise real hard
You have to practise dedication
teamwork
sportsmanship
Patience
Unity
and love
And if we can practise those things to make our game better
Can we practise those things to make our world better

Basketball is just a game
But sometimes it is more than that
Much more…

mort

Resulta que aquest matí s’ha mort l’àvia d’un dels jugadors que portava l’any passat, era una dona ja gran, cascada per l’alzheimer, però tot i així era una persona estimada per la seva família i amics; i segurament si jo hagués entrat en el club esportiu més abans, hauria sigut una d’aquelles persones que m’haurien deixat petjada, només cal dir que tot i que l’havia vist pocs cops, en tinc la seva imatge ben present, i això no passa amb tothom. Però la cosa no acaba aquí, resulta que fa poc també es va morir una altra persona relacionada amb el club esportiu; en aquest cas era l’avi d’un altre “antic” jugador meu; també em va saber molt de greu per la família i amics, però és que a vegades, quan emocionalment no s’està bé no cal forçar la màquina per acabar amb un sentiment de buidor emocional…; simplement en un altre moment m’hauria mostrat més obert i amb més ganes de voler cooperar, però ara mateix no puc.

i per què?

Després de molt, al final sempre acabo escrivint un blog, el qual abandono al cap del temps, i amb sort, l’acabo borrant; aquesta ha estat la meva dinàmica durant els últims temps, prova d’això són tots els blogs i fotologs que he anat obrint…, que al final els he tancat tots.

I això què és?

Aquest blog és com una espècie de suport pels materials que tinc penjats a spurna.co.cc; m'agrada molt més utilitzar un sistema com wordpress, però el fet de que tingui un domini .co.cc (gratuït i no sé quan pot fallar) i un hosting que també es gratuït (que també pot fallar) em fa pensar que pot ser que alguna vegada em quedi tirat i que es perdi tot el què he escrit, i com que ja ho he escrit una vegada, no em costa res fer un copy&paste i també tenir-ho aquí.