Patates all'arrabbiata

Aquest text no és res més que una explicació de com m'ha anat avui (22/12/2015) la ressonància magnètica i com d'un procediment de poc més de mitja hora n'he estat tres (sí, he entrat a les 18:00 i he sortit a les 21:00).

He arribat una mica abans de les 18:00, m'he identificat, he signat els papers de torn dient els possibles efectes adversos de les ressonàncies i una declaració a on deia que no tenia cap ferro incrustrat al cos i, un cop he acabat amb tota la paperassa, m'han fet passar a la sala d'espera.

Entro a la sala d'espera i m'assento exactament no sé com fent que les crosses caiguessin amb una gran quantitat de soroll. Això ha provocat que una de les responsables de les màquines de ressonància magnètica digués i cito literalment: "Crec que tenim visita!!!", molt alegra ella, com si no els anés a visitar mai ningú. Miro d'on provenien les veus i surt una infermera:

- Rüdiger Von Noël?

- Jo!!!

- Presente!!! Presente!!! Estic aquí!!! (ja ho he dit que era molt happy, no?)

- x__D, espera, aquest paper és per vosaltres, o això m'han dit aquí fora.

- Val!!! - M'agafa el paper, se'm queda mirant mentre agafo les crosses - A poc a poc!!! Ara no corris i et facis mal!!!

M'acompanya al vestuari, em trec la roba i passem a la cambra de les ressonàncies. Se'm queda mirant i diu:

- De quin genoll estàs malament?

- Tu mateixa...

- Dret?

Em fa estirar a la camilla i intenta posar la cama amb l'embenatge dins d'un petit tub que fa d'antena:

- Uhm, és molt gros. No entra. Tira cap a mi - Em comença a moure la cama amunt i avall - Uhm, sembla que ara sí que és dins. - Agafa la tapa i no hi havia manera d'encaixar-la, comença a fer saltirons per intentar tancar la tapa aprofitant el seu pes. - Per un costat sí, però per l'altre no puc..., trucaré a que et treguin l'embenatge. Qui et va atendre?

- No sé, el qui hi havia d'urgències el dissabte, argentí diria que era...

- Ah, el baixet!!! El Alfonso Sebastian de las Mercedes, ya tu sabé!!!

Em porten cap a urgències una altra vegada, em treuen l'embenatge i he sentit un gran alleujament, la cama ja no pesava la tonelada que pesava. Però ai! Que tota part bona té la seva part dolenta. He passat tres minuts d'autèntica joia fins que m'ha començat a entrar una picor brutal i m'he començat a rascar. I rasca que rascaràs he estat com cinc minuts rascant i que allà la picor no marxava. Amb tot venen dos infermers més i se'm queden mirant el genoll i un li diu a l'altre:

- Esto tiene pinta de ser internos. I l'altre li respon - Pues si son internos tiene para una temporada larga. - I jo que m'apunto a la conversa - Pues nos iremos viendo a menudo!

Em porten un altre cop a la cambra de les ressonàncies i la cama continuant-me picant com mai a la vida m'havia picat. I continuant-me rascant perquè no podia parar...

- Però no et rasquis que no podràs parar!!! - Em diu la happy.

- Ja, però és que em pica molt, m'està superant...

- Tu piensa en tias buenas y ya verás como se te pasa. - Diu un dels infermers que abans m'havia diagnosticat un trencament de lligaments interns.

- Eh! Que luego tengo que entrar yo aquí, eh?

Ara sí, el genoll cap en el tubet d'abans i comença la ressonància. Tic, toc, TOC TOC TOC TOC TOC, TIC TIC TIC TIC, PIIIIII, TOKOTOKO TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK PRIIIIIIIIIIIIII, i així 30 minuts.

Em tornen a enviar una altra vegada a urgències, una de les infermeres em mira el genoll i em diu:
- Ui, això té pinta de menisc, si fossin lligaments tindries tot el genoll lila i no li tens pas.

- Ah, pos vale. Teniu alguna cosa perquè no em piqui la cama? És que si continuo rascant-me no em quedaré sense pèls (cal dir que n'han caigut una quantitat molt bèstia, així com de pell morta) sinó que em faré sang...

- Sí, espera. - I m'han posat una crema que "como mano de santo".

 M'han tornat a embenar la cama i au, cap a casa! No és broma, abans de marxar, quan ja anava cap al cotxe, m'han fet asseure en una cadira de rodes per portar-m'hi perquè m'estan sortint butllofes a les mans i mentre sortia m'he menjat una camilla amb una iaia a dins.

Ara sí, aquesta és la història de com ha anat la meva visita avui a l'hospital perquè em fessin la ressonància, bona nit!

Mentides

Mentim, mentim constantment, mentim quan ens llevem, mentim quan anem a dormir, mentim quan parlem amb els nostres amics, quan anem al mercat, mentim quan parlem del que ens passa, mentim quan mirem la tv, mentim constantment, mentim per plaer i mentim per por, mentim per sentir-nos millors, com si les mentides ens aportessin allò que la realitat no ens aporta, allò que voldríem i que no podem ser. Tenim la necessitat de voler-nos diferenciar de manera única, i creiem que mentint ens permetrà ser allò que ens fa únics, quan realment ens fa com la resta. Quanta gent no menteix? Qui diu sempre veritats? Sabem de sobres que mentim, i sabem de sobres quan ens menteixen, potser la necessitat de voler destacar ens obliga a fer-ho, però això no és excusa per mentir. Què passaria si en comptes de mentir constantment diguéssim realment el que ens passa pel cap? Que passaria si en comptes de mentir quan coneixem algú, li diguéssim realment el que pensem d'ells? Quines són les nostres intencions? Que passaria si veiem algú que ens voldríem tirar li diguéssim directament? Potser no perdríem tant el temps i en tindríem més per a altres coses, què passaria si en comptes de mentir per ser acceptats, no tinguéssim por a l'acceptació i anéssim a tot allò que ens interessa? Potser així seríem tots més feliços i la societat seria més productiva. Però clar, tot això són mentides.

Pomes

Era complicat seguir aquell ritme de vida, ara les coses havien millorat molt i podien dur una vida pràcticament normal a la resta; ja no era com abans, que la societat fugia d'ells per por de perdre el cervell, una pràctica que havien deixat de banda feia més de 2.000 anys, quan van adonar-se que menjant col-i-flors obtenien el mateix vitalisme tot i estar morts; i és que ser un zombi és difícil de totes totes, és com ser immortal, però havent mort; el què passa és que els cossos són infectats per un virus molt estrany permet a les cèl·lules continuar vivint, com si fossin congelades, de manera que si mai hi ha un tall o qualsevol ferida, aquesta ja no es curarà mai. Només es poden perdre cèl·lules, però aquestes no es degeneren.

Ara, amb les noves tecnologies i les noves modes, la majoria de zombis podien viure entre la societat sense cridar gaire l'atenció i la gent creia que eren uns bala-perdudes com molts joves que formaven part d'alguna tribu urbana, l'únic és que en aquesta tribu urbana hi havia persones de totes les edats. Una cosa que realment els havia facilitat molt l'existència era que les persones es passaven el dia enganxats davant de les maquinetes tecnològiques, sense prestar gaire atenció al voltant, això havia permès que els zombis poguessin anar tal i com eren sense haver-se d'amagar sota grans túniques i barrets, o màscares.

La família de na Gia era una d'aquestes, havia viscut fugint durant molt temps, tot i que ara portava establerta en una població costera i regentava un bar de música gòtica; la gent creia que era una família estranya, però com que no molestaven a ningú, ningú els molestava a ells, i així és com s'havien integrat en la societat.

Na Gia es removia lleugerament dins del seu llit mentre notava com el cuc que vivia dins del seu cervell li demanava que s'aixequés, tot i que ella volia allargar aquella falsa sensació de son, ja que com a morta vivent que era, no li calia pas dormir. Va llevar-se i es va anar a arreglar per un nou dia d'escola; havia mort feia 46 anys arrossegada per un camió mentre creuava una carretera quan tot just tenia 14 anys, i així s'havia quedat, per sempre amb l'aparença d'una nena de 14 anys morta; i clar, tenir 14 anys durant 46 anys al final es feia pesat ja que se sabia tota la matèria de memòria. Com cada dia, va arribar mitja hora abans que comencés l'escola, tot per comprovar que cada peça de la seva cara continuava al seu lloc i no es veien senyals de l'accident que la va deixar en estat d'involució per sempre més.

Les classes començaren i com sempre ella s'avorria enormement, va començar a examinar els seus companys aviam si hi havia algú que li despertés algun tipus d'interès, feia 20 anys que no es relacionava amb vius tot i compartir classes amb ells, ja que trobava les seves converses estúpides i infantils. Amb tot, va veure un xaval que no sap què va ser que li va cridar l'atenció i, pacientment, va esperar a l'hora del pati a poder establir conversa amb ell.

Realment no sabia com fer-s'ho per tal de poder parlar amb ell, i al final es va inventar que si li podia deixar els apunts de l'assignatura anterior, que ella havia estat despistada i se n'havia deixat la meitat. Ell, amb cara d'incrèdul, els hi va deixar amb una mà, mentre amb l'altre anava controlant el seu telèfon mòbil fins que el va guardar a la butxaca, llavors és quan va treure un altre dispositiu i es va dedicar amb aquest últim. Ella, que no sabent què fer per guanyar-se la seva atenció li va dir si volia anar a prendre alguna cosa amb ella després de classe. Ell va assentir tot controlant la maquineta.

Van quedar en una cafeteria del centre de la ciutat, ella s'havia presentat amb les seves millors robes, i ell, bé, ell s'havia presentat amb un reguitzell de bosses totes carregades d'aparells electrònics. Van començar a parlar i parlar, però ell no deixava en cap moment els seus aparells, i ella mig mosca perquè en cap moment se l'havia mirat bé i no havia descobert el que realment era li va etzibar -Ei tu, aixeca un moment el cap dels teus aparells i mira'm.- Ell espantat del què sentia, va aixecar el cap, va començar a examinar a na Gia i va anar obrint més i més els ulls i la boca, fins que en un moment va dir -Però, però si ets morta! Ets un zombi! Com pot ser això?- i ella, emprenyada completament li va etzibar -Jo estic morta físicament, però tu ets un boig enganxat a la tecnologia, tu si que estàs mort.- I va marxar mentre el cuc del seu cap li felicitava per l'acció acabada de fer.

Of Monsters and Men - King And Lionheart

Curiositats

poder

El temps de letargia s'ha acabat; és hora d'engegar els motors, aplicar els coneixements adquirits després dels fracassos, fer ús de les connexions i dominar el món. Perquè en definitiva, per això som aquí, no?

Game of Thrones - 1995 Style

Cervesa

Hi va haver durant un temps, un parell d'amics que es trobaven cada dijous per fer unes cerveses i posar-se al dia de les seves vides; al principi era fàcil, hi havia poca feina i trobar un espai era senzill, però amb el pas dels dies trobar el temps necessari es va anar fent més complicat, però això no va ser un impediment, sinó que es va convertir en la gràcia del fet de trobar-se, era com un parèntesi per sortir de la realitat que cada dia els envoltava i descobrir les realitats de l'altre; aquestes trobades van anar agafant una certa repercussió entre els qui els envoltaven, i de tant en tant es veien rodejats companys fent petar la xerrada amb ells.

Però el temps va anar passant i els dos amics van anar a viure a ciutats diferents, arran d'això ja no van poder quedar i la seva petita tradició semblava tocada de mort; però allà van conèixer nova gent i van fer noves amistats, i aquella tradició que semblava perduda, la van decidir implantar amb la nova gent que ara els envoltava. Però com tot en aquesta merda de món globalitzat, els grups es modificaren amb gent que entrava i sortia, i com un virus aquesta tradició es va anar extenent arreu dels llocs. I tal va ser el ressò que en molts llocs a dia d'avui, els dijous de 18:00 a 20:00 és festa tal com si d'un cap de setmana es tractés.

Topsy | AIDS patients dramatic recovery

"Non è facile", La Pegatina ("Eureka!", Kasba 2013)