Deïtats

Vaig descobrir que era un Déu, em va costar arribar a tal conclusió, però vist pel què he viscut n'estic completament segur que sóc un Déu. Tot va començar fa molt de temps, jo era petit i per sobreviure, després del període d'alletament de ma mare, ella em va ensenyar a caçar. Era complicat, ja que per caçar s'havia de ser molt cautelós, trobar la presa, observar-la i esperar fins que fos el moment oportú per tal de que l'atac sigués un èxit; això suposava esperar durant llargs períodes de temps i encertar a l'hora de l'atac final.

Per aquell temps rondava sovint per un lloc a on hi havien un éssers estranys, uns éssers que feien com 20 vegades jo, i es comportaven de manera estranya, evidentment la primera cosa que vaig pensar és que eren uns animals que em volien caçar per menjar-se'm, i havia de fugir com fos de les seves grapes. Si mai m'aconseguissin caçar, sabrien com caçar els de la nostra espècie i acabaríem morts. El més curiós de tot, és que a prop d'on vivien aquests éssers estranys sempre hi trobava menjar sense dificultat,  però no és que l'hagués de caçar, és que es trobava directament preparat per ser menjat, i clar, això em feia tornar cada vegada més en aquella zona.

Després de rondar força temps aquell territori habitat pels éssers enormes, vaig descobrir que no volien pas menjar-se'm, va ser un dia que em vaig veure acorralat en un racó i un dels éssers se'm va quedar mirant, només un miracle em salvava de la mort; i per sorpresa meva aquell ésser tant gros em va ignorar, i no només això, vaig veure com omplia de menjar el lloc a on sempre hi trobava menjar; això deuria ser una trampa, una trampa d'aquelles que estan fetes per caure-hi de quatre grapes. Vigilant cada moviment, cada acció a fer, em vaig apropar al lloc del menjar, mirant cada dos per tres aviam com reaccionava el ser estrany, vaig començar a menjar més pendent de l'ésser que no pas del menjar, i mentre menjava, l'ésser se'n va anar. Això només volia dir una cosa, aquest ésser ha de ser un Déu, un d'aquells Déus dels quals parla la nostra mitologia...; i vaig decidir-li fer-li una ofrena donant les gràcies pel menjar que ell m'oferia.

Em va costar molt trobar l'ofrena adient, però per fi la vaig aconseguir, es tractava d'una tórtora que va ser difícil de caçar, però ben bé s'ho valia. Un cop caçada, vaig portar-la cap aquell tros de paret per on sempre desapareixia l'ésser estrany, la hi vaig deixar i vaig esperar aviam si era de la seva devoció; vaig suposar, erròniament, que sent un Déu compassiu que era (ja que em donava de menjar sense fer res) acceptaria de bon grat qualsevol de les ofrenes que que se li fes, era millor la intenció que no pas l'ofrena en sí. Però quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que la va repudiar i la va menysprear, en aquell moment em vaig veure perdut, havia traït al meu Déu; però la meva cara va canviar completament quan en comptes de marxar va treure'm més menjar. En aquell moment ho vaig entendre tot, jo era un Déu, i ell m'oferia menjar per tal d'acceptar-me com a tal. Una cosa que era tant evident i no me n'havia adonat abans, un ésser tant gros donant de menjar a una cosa tant petita com jo només podia voler dir una cosa; i jo, cec de mi, no ho havia vist.

Des d'aquell dia que vaig descobrir que era un Déu les coses m'han anat molt millor que quan no era conscient de la meva condició; menjo quan vull, només ho haig de demanar, i la resta del dia me'l puc passar dormint o procreant, feina destinada als Déus, a més a més, he ensinistrat a l'ésser, i ara ha passat a ser un esclau meu, quin honor per ell ser l'esclau d'un Déu!!! Si mai plou o vull que em rasquin o qualsevol cosa que em vingui de gust, no me n'haig de preocupar, perquè el meu esclau se'n carrega de tot.

Bolets

És curiós, quan escric per escriure, per només omplir una nova entrada d'aquest bloc, em trobo que el què escric no es convincent, no arriba enlloc i no transmet res; és com un contingut buit. I la veritat, això em fa molta ràbia, un escrit que no aconsegueix transmetre res no és digne de ser ni escrit, s'hauria de quedar en un calaix i que madurés fins que aconseguís retransmetre allò que m'agradaria que retransmetés.

A vegades, llegeixo llibres que expliquen una història, una història qualsevol escrita per un escriptor qualsevol, i la veritat, són històries que potser són divertides, però no estan ben escrites, es veu que els hi falta quelcom, que no enamora, però és que la majoria de llibres actuals els hi passa això, que són llibres buits, te'ls acabes de llegir i et quedes completament igual; i no sé, prefereixo aquells llibres que quan els llegeixes et creen una complicitat, que quan comences a llegir-los et sobten, no veus clar que et trobaràs, que quan el vas llegint vas creixent amb ell, el què els hi passa als seus personatges és el què et passa a tu i que quan els acabes de llegir és com si perdessis un amic, un amic amb el qual heu viscut molts bons i mal moments. I això és el què trobo a faltar a molts llibres, t'expliquen una història, però la complicitat és nuŀla...

I és per això que no tot el què escric m'agrada, perquè no transmet res, perquè és buit i és avorrit. Com aquells llibres que es dediquen a endolcir el text amb mil i una parides literàries, amb una narrativa poètica que no serveix de res, per fer creure a la ment dels lectors més snobs que són grans inteŀlectuals en la matèria, quan realment són llibres que avorreixen al personal amb una mica d'inteŀlecte.

La bola de les 4 estrelles

A qui no li agradaria tenir un núvol que et porta amunt i avall? A qui no li agradaria que existís una forma màgica de poder fer realitat els teu somnis? A qui no li agradaria viure mil i una aventures? Suposo que totes aquestes coses són les que fan que m'agradi tant Bola de Drac, segurament una de les millors sèries fetes mai per televisió.

Però és que és una sèrie que ho té tot, començant pel seu protagonista, un heroi que deixa la resta d'herois en el no-res, i és que la resta d'herois es dediquen a fer que els dolents no dominin el món, ell directament el salva de la seva destrucció, i no només una vegada, sinó vàries. És un heroi que fuig dels típics herois, que per salvar el món han de viure sols, sense ningú; ell no, ell té amics, té una família i fins i tot té punts febles...

Tot i així, és una sèrie que ens ensenya moltíssimes coses, ens ensenya els valors de la constància, els valors de la superació i que tot i que sempre hi haurà gent millor a nosaltres, ens ensenya que no per això ens hem de rendir, que cal continuar lluitant pel nostre somni; ens ensenya que tot i tenir punts febles, si aquests es treballen, es poden minimitzar. Ens ensenya més valors, com el de l'amistat, el de la justícia i el del saber fer; i crec, que el més important de tots, és que malgrat totes les dificultats que hi pot haver, ens ensenya a gaudir de les petites coses que el fan a un viure.

Patates Braves

Quin plat! Quin invent! No crec que existeixi res millor en aquest món que un bon plat de patates braves acompanyades d'una cervesa ben fresca, gaudint del moment, de la perfecta harmonia entre la patata, la salsa de la patata i la cervesa mullant el paladar creant un èxtasi quasi únic; pocs plats com aquest són tant reconfortants i tant senzills de fer...; bé això de senzills de fer ho poso en dubte, i ho faig perquè hi ha diverses maneres de cuinar la patata, així com de preparar la salsa. M'explico:

Hi ha llocs que fan les patates braves talment com si fossin patates fregides, però més grosses, es limiten a tallar-les en daus d'uns 2-3 centímetres d'aresta, les passen per una paella amb oli perquè es fregeixin i les serveixen. Aquestes patates estan molt bé, però no tenen cap tipus de credibilitat com a patata brava, són una patata fregida normal i corrent que el cuiner li feia mandra tallar de manera més fina.

En d'altres llocs, en comptes de fregir-la directament, bullen la patata força estona, fins que està cuita completament, i llavors és quan la passen per la paella per fregir-la; i, no és que estiguin malament, és que es destrossen cada cop que les vols agafar amb una forquilla, es desintegren i no saps com collons menjar-t'ho, i quan ja portes intentat mig plat, resulta que el plat de patates braves s'ha convertit més aviat amb una espècie de puré de patata barrejat amb la salsa.

Una altra manera, i que m'agrada bastant a mi, és quan les patates es bullen una mica, no gaire, entre un parell o tres de minuts, s'escorren i llavors es passen per la paella perquè quedin ben dauradetes; d'aquesta manera, tenen la textura exacta que demana una patata brava.

També cal dir que l'oli de fregir la patata brava ha de ser l'oli més llardós que es pugui disposar, és una de les gràcies de les patates braves, si es fa amb un oli normal (d'oliva o de gira-sol o del què sigui) les patates no queden ni de bon tros igual de sabroses que usant un oli ben usat. El què és important és que les patates no regalimin oli constantment, que en tinguin una mica quan es serveixen no passa res, i és més, no queda malament; però és que a vegades sembla que has demanat una sopa de patates en oli, i la veritat, això més que plaer és una tortura, ja que l'acidesa que provoca és contundent i constant.

I què dir-ne de la salsa, la salsa és tant o més important en aquest plat que la pròpia patata, i aquí sí, cada bar és un món i cada combinació de salses gairebé única. En principi la salsa hauria de ser una salsa vermellosa i picant, feta de cayena, un tipus de pebre vermell; però la realitat és que cadascú aquí fa les seves invencions (fins i tot recordo a Madrid, que cada bar tenia la seva salsa patentada, no cal arribar a aquests extrems) i és que he arribat a veure de tot, des de estar només servides amb ketchup a un all-i-oli digne d'una fideuà a un restaurant de 5 forquilles amb la típica salsa de tabasco. I és que aquí, una salsa una mica forta i picant és la clau d'aconseguir un aperitiu únic, ja que si la salsa no és prou forta i/o picant ens quedem amb un aperitiu insípid i llavors, l'estona al bar serà també insípida, però és que si és massa fort i/o picant tampoc ajuda, ja que la satisfacció que produeix és bastant baixa...

I és que un plat de braves ben preparat acompanyat d'una bona cervesa és un d'aquells petits plaers de la vida que et permeten recordar que tot té solucions, que no hi ha res impossible i que en un instant, tot pot canviar.

Històries perdudes - La defensa del fort

Tot va començar fa molt temps enllà vaig anar amb la meva família a viure a la ciutat de Pittsburgh, Pensilvània, Estats Units. Jo era un nen petit de poc més de 2 anys, i poques coses recordo d'aquella ciutat; una de les poques coses que recordo és que un parell de cops a la setmana ma mare anava a classes de cuina a uns departaments que tenia una església al costat del pis on vivíem.

Allà, jo m'ajuntava a jugar amb altres nens de la mateixa edat que la meva, érem un grup de cinc bastant curiós, un coreà, un nord-americà, un africà i una sud-americana. Allà mentre les nostres mares cuinaven i aprenien nous plats, nosaltres jugàvem en una caseta de plàstic que hi havia en un lateral de l'església, allà ens divertíem i ens ho passàvem bé, era el nostre territori i la caseta de plàstic el nostre fortí, d'alguna manera, allò formava part de nosaltres, era el què ens unia, tot i que érem massa petits com per entendre-ho.

Un dia però, quan els cinc ens vam trobar de nou, un cop les nostres mares es van posar a cuinar, i anàrem cap al nostre fortí ens vam trobar que havia sigut ocupat, la nostra fortalesa inviolable ara hi habitaven dos nens molt més grans que nosaltres i que de cap de les maneres volien marxar d'allà. Nosaltres, indignats, vam anar a explicar la situació a les nostres mares, esperant que elles, exercint el poder diví que tenien de fer possible l'impossible, ens arreglessin la situació i poguéssim continuar jugant en el nostre fortí; però quina va ser la sorpresa quan ens vam trobar que les nostres mares no ens van fer ni cas; van continuar al seu món de cuina i xerrameca.

Estàvem espantats i la nostra única solució havia fracassat estrepitosament; ja abatuts i pràcticament havent acceptat la derrota, se'ns va ocórrer una última cosa, i era que nosaltres n'érem cinc, i els ocupants només eren dos, coneixíem totes les ranures de la caseta de plàstic i tots els seus punts dèbils, i per tant, sabíem com atacar de la forma més efectiva. Vam decidir llençar la ofensiva final, la que alliberaria per sempre el nostre fortí de les mans dels ocupants, o bé que la que ens duria a la derrota més clamorosa mai patida; armats amb pilotes de plàstic de la piscina de pilotes que hi havia al costat de la caseta, vam començar a llençar-les contra els ocupants, a través de les finestres, porta d'entrada i xemeneia; els ocupants es van veure desbordats davant de tal majestuós atac, una coordinació perfecta per tots cantons que va fer que els dos ocupants marxessin cames ajudeu-me cap un altre cantó, recuperant per fi la nostra caseta de plàstic. La nostra conquesta, però, va durar poc, ja que al cap d'uns cinc minuts ens van recollir les nostres mares per tornar cap a sengles cases.

Però la veritat és que, tot i que mai ningú ho va reconèixer, gràcies a aquella victòria, el nostre fortí ja no va ser mai més ocupat i nosaltres vam poder continuar jugant en pau per sempre més. Bé, per sempre més no, fins que es van acabar les classes de cuina que no sé exactament quan van acabar.

Calamars

Tornen a estar tots al voltant de la taula, debatent quina pot ser la millor opció de cara al futur, cadascú expressa el què pensa, però com sempre, en aquest tipus de reunions tothom ve amb les seves idees preconcebudes i ningú escolta a ningú; en un moment donat, el gran líder decideix llençar la pregunta a l'aire, una pregunta que sabia que faria des de fa molt temps, però tot i així l'expressa amb uns grans aires d'eloqüència, talment com si fos la pregunta definitiva la qual la seva resposta seria la que resoldria tots els problemes que els envolta; la resta dels presents, l'escolten i mediten ben bé les paraules que acaben d'escoltar, i tot d'una, tornen al debat anterior, com si allò tingués relació directa amb el què s'ha preguntat. Mentrestant, el gran líder fa veure que escolta amb cara d'un interès creixent a cada paraula dita pels seus homòlegs; un cop ha escoltat el què han dit tots, fa veure que pensa un moment i deixa anar una frase magnànima; en un acte de més teatralitat que cap altra cosa, dóna a tots la solució que volien sentir, tot i que allò que diu ja ho tenia pensat fins i tot abans d'haver-se-li acut la pregunta.

La Violeta

Rebre una trucada preguntant-te a on ets, contestar "Estic a dins de La Violeta", que et contestin "Bé, doncs llavors no molesto" i que pengin, no entendre res i continuar bevent birra.

Cauen els murs