Calamars

Tornen a estar tots al voltant de la taula, debatent quina pot ser la millor opció de cara al futur, cadascú expressa el què pensa, però com sempre, en aquest tipus de reunions tothom ve amb les seves idees preconcebudes i ningú escolta a ningú; en un moment donat, el gran líder decideix llençar la pregunta a l'aire, una pregunta que sabia que faria des de fa molt temps, però tot i així l'expressa amb uns grans aires d'eloqüència, talment com si fos la pregunta definitiva la qual la seva resposta seria la que resoldria tots els problemes que els envolta; la resta dels presents, l'escolten i mediten ben bé les paraules que acaben d'escoltar, i tot d'una, tornen al debat anterior, com si allò tingués relació directa amb el què s'ha preguntat. Mentrestant, el gran líder fa veure que escolta amb cara d'un interès creixent a cada paraula dita pels seus homòlegs; un cop ha escoltat el què han dit tots, fa veure que pensa un moment i deixa anar una frase magnànima; en un acte de més teatralitat que cap altra cosa, dóna a tots la solució que volien sentir, tot i que allò que diu ja ho tenia pensat fins i tot abans d'haver-se-li acut la pregunta.