Grans ofertes, millors descomptes...

I sempre he cregut que la certesa de les coses estava en la concepció que cadascú en té d'elles, ara amb el pas del temps, me n'adono que la gent no té concepcions d'idees i que la certesa està en els pocs que s'hi paren a pensar..., és en aquests moments quan te n'adones que no es pot tenir una societat igualitaria, una societat comunista, on tots siguin iguals, hi ha d'haver diferències a la força: com vols pretendre que una persona que per a la seva naturalesa no faci res sigui igual que una persona que es passa el dia treballant? O com vols demanar a una persona que parli de finançament /*no parlo dels (des)governs*/ si la màxima similitud que ha tingut amb aquest camp ha sigut posar maons per fer una paret més alta? No es pot tenir una societat igualitària, és un concepte fal·laç per a quatre il·lusos que no tenen ús de l'enteniment...

Immortèla

La Provença és, potser, un dels llocs més preciosos per visitar; quan deixes l'autopista per agafar la carretera cap a Cavaillon l'olor de la terra t'omple els pulmons de felicitat, un perfum màgic de lavanda t'inunda i et dóna la benvinguda; abans però, la llum daurada que iŀlumina el territori ja t'ha saludat tot dient que aviat serà fosc.

T'acomodes en un hostal del centre del poble i surts a fer un volt mentre les primeres llums del carrer i del cel s'encenen, els carrers estan buits, només a la terrassa del restaurant de la plaça de la viŀla hi ha un grapat de persones prenent un refresc; demà hi ha mercat i la gent està ja descansant, entres al restaurant i demanes una espècie de pollastre a l'ast, però fet al forn, t'és igual com està fet, perquè és boníssim.

L'endemà t'aixeques ben d'hora i vas a fer una visita al mercat, et sorprèn la quantitat de parades, de gent i de colors, si el dia abans t'havia sorprès l'olor de lavanda, avui t'inunden tot un reguitzell d'olors curioses, que si poguessis et menjaries l'aire a queixalades. Vas caminant i et trobes una casa gran i antiga, es veia que havia viscut temps millors, però ara, continuava sent majestuosa i no desentonava gens amb el conjunt monumental de la ciutat. Un cartell coronava la una part de la façana, un escrit sorprenentment curiós, es podria dir que escrit en català no normalitzat si no fos perquè allà no s'hi ha parlat mai català, o això és el què ens han ensenyat.

Un mercader, que estava ja desmuntant la seva paradeta per tornar cap a casa seva, et sent com llegeixes en veu alta aquell text en un quasi perfecte occità, només que hi hagut una paraula que no has posat l'accent a on toca. S'atansa encuriosit i et pregunta en francès d'on ets, perplex, te'l mires i somrius, amb cara de bleda, fent entendre que de francès no en tens ni fava. A ell se li obren els ulls com dues taronges en veure't i automàticament et fa la mateixa pregunta en un idioma que no saps quin és però que has entès a la perfecció. Li comentes que ets de Barcelona i us poseu a parlar, i al final, el mercader et convida l'endemà a menjar a la masia de casa seva, que avui no pot perquè no l'hi ha dit a la seva dona i no hi hauria el menjar preparat.

Ja és el dia següent, i estàs a on havies quedat amb el mercader el dia abans, és just a on començava el mercat el dia anterior, i hi ha una cosa que et sorprèn, a on ahir hi havia un mercat de menjar, avui hi ha un mercat d'utillatge per la llar. El mercader, puntual com un rellotge suís et passa a recollir amb el seu cotxe, un antic cotxe descapotable fet de plàstic, econòmic i molt útil per moure's pels camps. Sortiu del poble, i agafeu una carretera estreta de doble direcció que no té senyalats els carrils, al cap de poc, gireu a la dreta i comenceu a passar per camps i camps i més camps, uns plens de plantes aromàtiques, uns altres plens de melons, uns altres, plens de tot tipus d'arbres fruiters que tornen aquell tros en un embolic de coloraines alegre i tranquil.

Arribeu a la masia, a on la seva dona us està esperant, mentre aneu a deixar el cotxe al paller, quatre gallines surten esvalotades intentant no ser atropellades per la màquina motoritzada. La dona et saluda i també es posa a parlar en aquella llengua que no saps quina és però que entens perfectament; ella, a diferència d'ell, té un accent francès més fort, però tot i així parla aquella llengua amb una fluïdesa excepcional. Entreu a la cuina, una cuina gran i ben iŀluminada, a on el mig de l'estança hi ha una taula grossa tota parada amb un munt de menjars. Seieu a les cadires, de fusta, i tot i que es veuen dures, són més còmodes del què semblaven. Us poseu a menjar; amanides, formatges i embotits són el primer plat;  de segon, un filet de vedella acompanyat amb una espècie de puré d'olives negres. De beure, un vi roig, dolç i afruitat que lliga extremadament bé amb la resta d'aliments. Us poseu a xerrar, i parleu de molts temes, de moltíssims, dels teus viatges i de la seva història, de cuina i de plats, d'esports, del camp i la natura, de noves tecnologies, de pintors i llibres, de músics i escriptors, i finalment, en un moment l'aire pren un aire nostàlgic, i recorden com la seva llengua es mor, i no només la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions; els fills, quan es van fer grans no van voler continuar la vida familiar, van decidir anar a fer fortuna a la gran ciutat, un té una botiga de souvenirs, l'altre va estudiar arquitectura i ara treballa per una prestigiosa firma belga. I en un moment de romanticisme, recorden com de similars són les nostres llengües, si la història hagués sigut diferent, potser ara seríem un únic país i tots parlaríem la mateixa llengua, perquè al cap i a la fi no són més que dialecte d'una mateixa llengua, una mateixa llengua que ara és la que ens permet comunicar-nos, tant sols si els ajudéssim una mica, podrien continuar mantenint la seva flama.

Es fa tard i el mercader t'apropa cap a l'hostal; abans però, la dona et dóna un sarronet ple de formatges, embotits i un pa fet amb llavors. Arribes a l'hostal, t'apropes al menjador i et serveixes el sopar gràcies el què t'han donat. La resta de gent que hi ha al menjador et mira encuriosida pensant d'on has tret allò; tu te'ls mires, fas un mos i per un instant et desplaces al teu tros de cel particular.

El pirata Queco

La veritat és que poques vegades t'he llegit, només sé que t'agradava escriure; i pel què em diuen ho feies bé, molt bé; fins i tot tens un llibre amb un petit pròleg d'un escriptor famós. Suposo que ets una d'aquelles persones que mai he sabut valorar, crec que era massa petit com per poder-te valorar correctament. Un dia, si puc llegiré els teus llibres, no els tenim tots, ja que n'hi ha un que no ens el vas fer arribar perquè era un moment en què no us parlàveu i va ser com una espècie d'acte de venjança, una vertadera llàstima, perquè ara és l'única cosa que em queda de tu; bé, mentiria, també una sèrie d'expressions què crec que et feien únic, i ho dic perquè les acabo de cercar al Google (una cosa moderna que tenim actualment a on poder buscar coses sense moure'ns gaire, ja no cal fer grans feines d'investigació per tal d'obtenir quants habitants viuen actualment a Andorra.) i no he trobat res al respecte.

El problema més gran que tinc, és que de totes aquelles expressions que tenies i que et feien tant únic és que només en recordo un parell; però bé, aquestes dues que recordo em comprometo a continuar-les fent servir tant com pugui, és un d'aquells tresors immaterials que m'has deixat sense saber-ho..., perquè siguem sincers, qui hauria dit que de tots els que t'envoltaven jo seria el que acabaria escrivint "cosetes" tal i com feies tu; ni m'assemblo al teu estil ni tinc la teva qualitat, les teves ganes d'escriure jo em prou feines les tinc, i quan les tinc començo a escriure de manera desordenada i sense cap mena de sentit, i fins que no porto una estona escrivint no començo a saber realment què és el què vull explicar. Abans d'escriure't això, estava pensant en escriure un text carregat d'odi contra el què et va matar i volia recordar com ens explicaves com era viure al costat d'aquella fàbrica de pudors i morts. Però m'ha resultat impossible, no he sigut capaç d'escriure l'odi, la ràbia i la impotència que volia transmetre i m'he limitat a posar una cançoneta del grup de Constantí. Suposo que si pogués et preguntaria com escriure per tal de poder explicar tot el què vull transmetre, no deu ser difícil, però de moment no ho he aconseguit.

Encara recordo aquell dia que vas trucar a casa preguntant per una sèrie de coses per tal de fer que el teu escrit sigués prou verídic com per poder passar com per un fet autèntic, quina passió la teva, per tal d'aconseguir que el lector se sentís més immers en la trama, perquè ben bé t'ho hauries pogut inventar... Llàstima que totes aquelles històries les publicaves en un diari (un dia hi aniré, aviam si tenen una hemeroteca per intentar recuperar alguna cosa), m'hauria agradat que n'haguessis fet un llibre, ara mateix seria més fàcil recuperar el què escrivies, poder-te llegir en les teves pròpies paraules; la d'històries que deus haver escrit i que deuen haver desaparegut..., crec que això tots ens passa, que escrivim històries i que amb el pas del temps desapareixen, ja sigui per voluntat pròpia o bé perquè simplement s'ha perdut, no crec que puguem fer-hi res.

L'altre dia se'm va ocórrer una història, però no una historieta d'aquestes curtes com les que intento fer barroerament, sinó una història una xic més llarga; de moment tinc ja a tres personatges els quals els estic perfilant i construint la seva personalitat, però encara m'en falten dos més per completar el cercle que vull, i no tinc ni idea de com han de ser, i no ho sé, però m'hauria agradat poder comptar amb algú conegut per tal de solucionar els meus dubtes i qüestions. En fi, crec que ens ho hauríem passat bé.

La Fàbrica

[...] L'aire net és una faŀlàcia, processó de morts a la farmàcia. [...]

Històries perdudes - Anglès

Des del sofà estant es podia veure a la banda esquerra una gran llibreria plena fins a vessar, al seu costat una armadura que segurament havia viscut millors èpoques; a la part baixa de la llibreria hi havia una xemeneia, elegant i austera, a on la fusta encesa s'anava consumint a poc a poc, donant escalfor a tota l'estança. Una gran volta curosament decorada amb petits elements en relleu dominava el sostre; penjant d'ell, una làmpada d'aranya regnava en l'espai interior, donant claror a qualsevol racó de l'habitació. Davant, un gran finestral ocupava tota la paret frontal, i a través d'ell es podia veure la porxada, dominada per 20 columnes d'estil grec separades cada 5 metres; no molt ampla, tot just 4 metres per tal de poder tenir una petita sortida a l'exterior des d'aquell lloc estant. El pati, gran i majestuós era dominat per una gran font central mig destrossada, i les restes que en quedava era coberta de vegetació; per arribar-hi, s'havien de resseguir camins esculpits en els arbustos que sortien des de la casa. Més enllà, en el cel, es podia veure com l'ombra negra de la mort es feia amb el control de fins on arribés la vista; fora dels límits del jardí hi havia terra erma en totes direccions, trencada per rius de sang de guerrers morts, on entremig dels cossos i apareixien les primeres roses negres. Els dos contrincants que havien estat lluitant aferrissadament, ara es miraven des de la distància, drets, freds i quiets; amb el vent fent ballar les seves robes; un vestit amb un tros de tela esgarrapat, amb tres forats, un pel cap i dos pels braços, uns pantalons amples i unes botes; l'altre, amb una túnica llarga de color vermell que deixava entreveure com flotava en l'aire. Mentrestant, un tercer individu, assegut al sofà, prenia una mica de vi d'un color roig intens en una copa grossa i esvelta, somrient veient l'escena es va dir:

- Tot surt tal i com ho havia planificat.

El cel es va enfosquir encara més, van començar a caure les primeres gotes de tristesa amarant la terra, els llamps es van fer presents, donant vida a un reguitzell de llums i ombres que tornaven l'instant en un moment de grandesa, i tot just quan un dels rajos va destruir la primera rosa negra i aquesta s'havia convertit en foc d'esperança, la batalla final va començar.