Santa Anna

Dins la ciutat agitada, entre grans edificis moderns i aglomeracions de gent a la recerca de les construccions d'estil modernista, s'alça al bell mig un petit tresor de pau i tranquil·litat. No és gaire alt ni és gaire pretensiós, i fins i tot sembla que s'amagui de tot el batibull que l'envolta, com si sabés que els seus temps eren uns altres i ara resta pacient al pas del temps fins que els vents tornin a girar. Obviat pels nouvinguts, oblidat pels qui porten massa temps vivint com per recordar el que tenen al costat de casa; els seus càntics continuen sonant persistents, però la gent ja no els sent, la gent ja no els hi fa cas, la seva sala ja no s'omple. I així, la societat que l'havia creat a poc a poc es mor.

sXXIII

Bé, això és un esbós d'història que estic escrivint, feia dies que em voltava pel cap, però ni de bon tros serà la seva forma definitiva.

Havia estat caminant durant hores per aquell lloc estrany i encara no havia trobat res que semblés propi d'una civilització, sabia que s'havia posat en perill just en el moment que havia creuat la valla, però era endinsar-se dins de la zona prohibida o morir en mans de la policia governamental; havia sentit rumors que en el bosc hi habitava alguna cosa, però ningú sabia el què era, i els pocs que havien decidit endinsar-s'hi no havien tornat mai; de sobte va sentir com un soroll per les branques dels arbres que l'envoltaven, era com si algun animal caminés per elles, va aixecar el cap i mirà a banda i banda, però no hi veié res i quan va tornar a baixar el cap per prosseguir el camí es va trobar amb el què havia provocat el soroll, semblava una persona; més que una persona, semblava un elf, orelles punxegudes, pell blanca i una cara jove, es movia amb una agilitat enorme; el problema de tot plegat, és que els elfs no existien, no en el món que La Indústria havia creat. L'elf, per anomenar-lo d'alguna manera se'l mirà i digué -Mireu nois, em sembla que tenim per aquí un civilitzat.

Continuo tant perdut com sempre, com si fos un bolet a mig camí de Mart i Venus; entre les lluites miserables de la ciutat pensant que arreglaran el món; però entre tot aquest merder de gent i pensaments, torno a tenir un objectiu, que potser no es complirà, però com a mínim em permet tornar a lluitar.

Aigües

És complicat tirar endavant dia a dia quan les coses que t'envolten no són les que ajuden a avançar; sentir que no es forma part de res o de ningú, que el què es diu o el què es fa no es té en consideració; el seure en una taula envoltat d'estranys amb l'únic delit de fotre el camp, esperar la genialitat d'algun fet irrellevant. És com ser en un pou, però en comptes de ser a dins del pou, ser-hi a sobre, com flotant, i no veus el pou només, veus el pou i veus el parc que envolta el pou, i la ciutat que conté el pou, i la regió que conté el pou, i el país que conté el pou, i el món que conté el pou; és més, el pou no deixa de ser un objecte més d'aquest món, un món el qual no se'n forma part, o potser sí, tothom té un motiu per estar en aquest món, com una gran màquina complexa cadascun de nosaltres té una finalitat a la qual servir; el problema és que no sé quina. És com si la meva finalitat no fos aquí, fos molt lluny. Però tampoc, el meu lloc no és enlloc i és a tot arreu.

Somriure

Després d'un dia treballant els qui tenen feina, cercar-ne els qui no en tenen, d'estudiar, d'estar ocupat amb les rutines diàries que ens envolten, quan arriba la nit hem somniar, perquè sense somnis, la vida no deixa de ser un assaig per a la mort.