Jocs de foc

Vodka amb llimona

Recordo el dia que ens vam conèixer, va ser un dia que vam anar a parar a la mateixa discoteca gràcies a un amic en comú. Tu anaves amb les teves amigues, jo amb els meus amics; un d'ells va ser el que va quedar amb vosaltres per sortir de festa tots junts. La primera vegada que et vaig veure va ser entrant al metro, allà asseguda, sense fer massa cas al què fèiem. Ens van presentar i recordo que vaig pensar que estaves feta una xarnega acabada. D'aquella nit no en recordo gairebé res, només que quan ja tornàvem cap a casa vas treure unes galetes de dinosaures, jo tenia gana i te'n vaig demanar una, i en aquell moment és quan va començar la nostra amistat, sense ser-ne cap dels dos conscients (i aquesta és una d'aquelles amistats que em van canviar la vida), crec que mai una galeta de dinosaure m'havia marcat tant abans.

Recordo aquell estiu, érem un grup de nois que per fi sortia amb un grup de noies, això era una cosa que sempre havia fallat al nostre grup per diversos motius; fins aquí (que sortíssim en grup nois i noies) tot seria normal, si no fos perquè aquest grup a vegades es veia limitat a quatre persones, tu, jo i dos amics més. Per sort per aquells temps tu et feies més amb els altres que no pas amb mi, i realment què en fos de la teva vida m'era ben bé igual; fins que un dia, després de molt temps de no veure'ns les coses van començar a canviar, era una tarda més aviat avorrida del mes de desembre en la qual no sabia exactament què fer, voltava connectat al messenger (quins temps!) i tu també; i vaig decidir iniciar una conversa amb tu per matar l'avorriment, però exactament no sé com va acabar la cosa que vam acabar a la teva ciutat fent un cafè i xerrant dels problemes de la gent.

Recordo aquelles tardes de cigarro prenent un cafè, parlant de coses irrellevants però que semblaven importants en aquell moment, cercant plans per sortir de festa amb altra gent, talment per no semblar uns marginats socials; de mica en mica et vaig anar coneixent, però no et coneixia realment, sinó que coneixia només a la part que volia conèixer; amagant-me de la completa realitat confiant en què no m'equivoqués. Eren aquells dies de wok i cinema; on pràcticament cada cap de setmana es repetia la mateixa rutina (era estrany el dia que no passés), dinar al nostre wok de Sant Andreu i després anar a veure una peŀlícula als cinemes de Cerdanyola; la de peŀlícules vistes allà amb els natxos i les crispetes i jo acabant tacat i tu rient de com podia ser tant maldestre menjant.

Recordo quan ens trobàvem amb la resta de la colla (per anomenar-los d'alguna manera) i els comentaris; més aviat molestos des del meu punt de vista; preguntant si realment estàvem sortint o què hi havia entre nosaltres, era simplement tot molt curiós.

Recordo quan vaig marxar; una nova ciutat i un nou món per viure, i malgrat tot, et trobava a faltar, però no aquell trobar a faltar de posar-se trist i plorar, sinó era un trobar a faltar d'haver-me acostumat a estar al teu costat, i se'm feia realment estrany el fet que tu no hi fossis, em costava fer-me'n la idea.

Recordo el dia que vaig aparèixer pel teu poble sense que t'ho esperessis, em feies bastant lluny del lloc aquell; els teus ulls es van iŀluminar i em vas abraçar, tota tu eres emoció i vas començar a caviŀlar coses per fer durant el poc temps que estava aquí. Que si més wok, que si japonès i cinema.

Recordo el dia que ens vam passar la nit a l'estació d'autobusos per anar a Itàlia, el senyor que em volia donar un diari perquè callés que no el deixava dormir i la marca a la mà que em vas fer (i que encara hi és); i quan sortint d'una discoteca et vaig donar un contenidor i l'anaves arrossegant per endur-te'l al pis, o quan el gallec t'entrava a saco i li anaves donant llargues.

I recordo més coses, però segurament, de totes les coses que recordo, la que recordo més va ser el dia que vaig pensar que la nostra amistat duraria el mateix temps que durés la teva relació i; per sort o per desgràcia, no em vaig equivocar.