Tot va començar fa molt temps enllà vaig anar amb la meva família a viure a la ciutat de Pittsburgh, Pensilvània, Estats Units. Jo era un nen petit de poc més de 2 anys, i poques coses recordo d'aquella ciutat; una de les poques coses que recordo és que un parell de cops a la setmana ma mare anava a classes de cuina a uns departaments que tenia una església al costat del pis on vivíem.
Allà, jo m'ajuntava a jugar amb altres nens de la mateixa edat que la meva, érem un grup de cinc bastant curiós, un coreà, un nord-americà, un africà i una sud-americana. Allà mentre les nostres mares cuinaven i aprenien nous plats, nosaltres jugàvem en una caseta de plàstic que hi havia en un lateral de l'església, allà ens divertíem i ens ho passàvem bé, era el nostre territori i la caseta de plàstic el nostre fortí, d'alguna manera, allò formava part de nosaltres, era el què ens unia, tot i que érem massa petits com per entendre-ho.
Un dia però, quan els cinc ens vam trobar de nou, un cop les nostres mares es van posar a cuinar, i anàrem cap al nostre fortí ens vam trobar que havia sigut ocupat, la nostra fortalesa inviolable ara hi habitaven dos nens molt més grans que nosaltres i que de cap de les maneres volien marxar d'allà. Nosaltres, indignats, vam anar a explicar la situació a les nostres mares, esperant que elles, exercint el poder diví que tenien de fer possible l'impossible, ens arreglessin la situació i poguéssim continuar jugant en el nostre fortí; però quina va ser la sorpresa quan ens vam trobar que les nostres mares no ens van fer ni cas; van continuar al seu món de cuina i xerrameca.
Estàvem espantats i la nostra única solució havia fracassat estrepitosament; ja abatuts i pràcticament havent acceptat la derrota, se'ns va ocórrer una última cosa, i era que nosaltres n'érem cinc, i els ocupants només eren dos, coneixíem totes les ranures de la caseta de plàstic i tots els seus punts dèbils, i per tant, sabíem com atacar de la forma més efectiva. Vam decidir llençar la ofensiva final, la que alliberaria per sempre el nostre fortí de les mans dels ocupants, o bé que la que ens duria a la derrota més clamorosa mai patida; armats amb pilotes de plàstic de la piscina de pilotes que hi havia al costat de la caseta, vam començar a llençar-les contra els ocupants, a través de les finestres, porta d'entrada i xemeneia; els ocupants es van veure desbordats davant de tal majestuós atac, una coordinació perfecta per tots cantons que va fer que els dos ocupants marxessin cames ajudeu-me cap un altre cantó, recuperant per fi la nostra caseta de plàstic. La nostra conquesta, però, va durar poc, ja que al cap d'uns cinc minuts ens van recollir les nostres mares per tornar cap a sengles cases.
Però la veritat és que, tot i que mai ningú ho va reconèixer, gràcies a aquella victòria, el nostre fortí ja no va ser mai més ocupat i nosaltres vam poder continuar jugant en pau per sempre més. Bé, per sempre més no, fins que es van acabar les classes de cuina que no sé exactament quan van acabar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada