Deïtats

Vaig descobrir que era un Déu, em va costar arribar a tal conclusió, però vist pel què he viscut n'estic completament segur que sóc un Déu. Tot va començar fa molt de temps, jo era petit i per sobreviure, després del període d'alletament de ma mare, ella em va ensenyar a caçar. Era complicat, ja que per caçar s'havia de ser molt cautelós, trobar la presa, observar-la i esperar fins que fos el moment oportú per tal de que l'atac sigués un èxit; això suposava esperar durant llargs períodes de temps i encertar a l'hora de l'atac final.

Per aquell temps rondava sovint per un lloc a on hi havien un éssers estranys, uns éssers que feien com 20 vegades jo, i es comportaven de manera estranya, evidentment la primera cosa que vaig pensar és que eren uns animals que em volien caçar per menjar-se'm, i havia de fugir com fos de les seves grapes. Si mai m'aconseguissin caçar, sabrien com caçar els de la nostra espècie i acabaríem morts. El més curiós de tot, és que a prop d'on vivien aquests éssers estranys sempre hi trobava menjar sense dificultat,  però no és que l'hagués de caçar, és que es trobava directament preparat per ser menjat, i clar, això em feia tornar cada vegada més en aquella zona.

Després de rondar força temps aquell territori habitat pels éssers enormes, vaig descobrir que no volien pas menjar-se'm, va ser un dia que em vaig veure acorralat en un racó i un dels éssers se'm va quedar mirant, només un miracle em salvava de la mort; i per sorpresa meva aquell ésser tant gros em va ignorar, i no només això, vaig veure com omplia de menjar el lloc a on sempre hi trobava menjar; això deuria ser una trampa, una trampa d'aquelles que estan fetes per caure-hi de quatre grapes. Vigilant cada moviment, cada acció a fer, em vaig apropar al lloc del menjar, mirant cada dos per tres aviam com reaccionava el ser estrany, vaig començar a menjar més pendent de l'ésser que no pas del menjar, i mentre menjava, l'ésser se'n va anar. Això només volia dir una cosa, aquest ésser ha de ser un Déu, un d'aquells Déus dels quals parla la nostra mitologia...; i vaig decidir-li fer-li una ofrena donant les gràcies pel menjar que ell m'oferia.

Em va costar molt trobar l'ofrena adient, però per fi la vaig aconseguir, es tractava d'una tórtora que va ser difícil de caçar, però ben bé s'ho valia. Un cop caçada, vaig portar-la cap aquell tros de paret per on sempre desapareixia l'ésser estrany, la hi vaig deixar i vaig esperar aviam si era de la seva devoció; vaig suposar, erròniament, que sent un Déu compassiu que era (ja que em donava de menjar sense fer res) acceptaria de bon grat qualsevol de les ofrenes que que se li fes, era millor la intenció que no pas l'ofrena en sí. Però quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que la va repudiar i la va menysprear, en aquell moment em vaig veure perdut, havia traït al meu Déu; però la meva cara va canviar completament quan en comptes de marxar va treure'm més menjar. En aquell moment ho vaig entendre tot, jo era un Déu, i ell m'oferia menjar per tal d'acceptar-me com a tal. Una cosa que era tant evident i no me n'havia adonat abans, un ésser tant gros donant de menjar a una cosa tant petita com jo només podia voler dir una cosa; i jo, cec de mi, no ho havia vist.

Des d'aquell dia que vaig descobrir que era un Déu les coses m'han anat molt millor que quan no era conscient de la meva condició; menjo quan vull, només ho haig de demanar, i la resta del dia me'l puc passar dormint o procreant, feina destinada als Déus, a més a més, he ensinistrat a l'ésser, i ara ha passat a ser un esclau meu, quin honor per ell ser l'esclau d'un Déu!!! Si mai plou o vull que em rasquin o qualsevol cosa que em vingui de gust, no me n'haig de preocupar, perquè el meu esclau se'n carrega de tot.