És curiós, quan escric per escriure, per només omplir una nova entrada d'aquest bloc, em trobo que el què escric no es convincent, no arriba enlloc i no transmet res; és com un contingut buit. I la veritat, això em fa molta ràbia, un escrit que no aconsegueix transmetre res no és digne de ser ni escrit, s'hauria de quedar en un calaix i que madurés fins que aconseguís retransmetre allò que m'agradaria que retransmetés.
A vegades, llegeixo llibres que expliquen una història, una història qualsevol escrita per un escriptor qualsevol, i la veritat, són històries que potser són divertides, però no estan ben escrites, es veu que els hi falta quelcom, que no enamora, però és que la majoria de llibres actuals els hi passa això, que són llibres buits, te'ls acabes de llegir i et quedes completament igual; i no sé, prefereixo aquells llibres que quan els llegeixes et creen una complicitat, que quan comences a llegir-los et sobten, no veus clar que et trobaràs, que quan el vas llegint vas creixent amb ell, el què els hi passa als seus personatges és el què et passa a tu i que quan els acabes de llegir és com si perdessis un amic, un amic amb el qual heu viscut molts bons i mal moments. I això és el què trobo a faltar a molts llibres, t'expliquen una història, però la complicitat és nuŀla...
I és per això que no tot el què escric m'agrada, perquè no transmet res, perquè és buit i és avorrit. Com aquells llibres que es dediquen a endolcir el text amb mil i una parides literàries, amb una narrativa poètica que no serveix de res, per fer creure a la ment dels lectors més snobs que són grans inteŀlectuals en la matèria, quan realment són llibres que avorreixen al personal amb una mica d'inteŀlecte.
Noi, doncs a mi m'agrada el que escrius. Feia temps que no passava per aquí. :) M'encanta com descrius allò de quan s'acaba un llibre i és com perdre un amic. Jo també em trobo com perduda quan acabo un bon llibre. M'hi fico tant endins, que després no en sé sortir sense un buit profund que em dura dies.
ResponEliminaI no pensis que el que escrius és avorrit. Potser quan t'ho rellegeixes, com ho has escrit tu, penses que no està bé. Però potser amb els ulls d'un altre, si que està bé i més que bé. M'ha passat que he llegit capítols de l'Ona que ja no recordava, i m'han agradat com si els hagués escrit algú altre. Capítols que segurament quan els vaig escriure, vaig trobar que no tenien prou qualitat i que no agradarien a ningú, ja que mai havia compartit les meves lletres i pensava que eren poca cosa i poc interessants.
Bé, suposo que són tot percepcions d'un mateix quan s'escriu, en el fet de no limitar-se a llegir literalment el què s'escriu (estic parlant tota l'estona des del punt de vista de la persona que escriu), sinó que també si barregen les sensacions que en aquell moment perceps, i clar; potser si que arriba el missatge, però com que es té el cap ocupat també amb altres coses es creu que no arriba..., en fi, per pensar-hi.
ResponEliminaI moltes gràcies dir que t'agrada; com també per fer-me aquestes recomanacions, les tindré en compte, i la veritat alguna vegada he rellegit el què havia escrit fa temps i hi ha vegades que em sorprenc, però n'hi ha d'altres que em fan vergonya aliena.