Patates all'arrabbiata

Aquest text no és res més que una explicació de com m'ha anat avui (22/12/2015) la ressonància magnètica i com d'un procediment de poc més de mitja hora n'he estat tres (sí, he entrat a les 18:00 i he sortit a les 21:00).

He arribat una mica abans de les 18:00, m'he identificat, he signat els papers de torn dient els possibles efectes adversos de les ressonàncies i una declaració a on deia que no tenia cap ferro incrustrat al cos i, un cop he acabat amb tota la paperassa, m'han fet passar a la sala d'espera.

Entro a la sala d'espera i m'assento exactament no sé com fent que les crosses caiguessin amb una gran quantitat de soroll. Això ha provocat que una de les responsables de les màquines de ressonància magnètica digués i cito literalment: "Crec que tenim visita!!!", molt alegra ella, com si no els anés a visitar mai ningú. Miro d'on provenien les veus i surt una infermera:

- Rüdiger Von Noël?

- Jo!!!

- Presente!!! Presente!!! Estic aquí!!! (ja ho he dit que era molt happy, no?)

- x__D, espera, aquest paper és per vosaltres, o això m'han dit aquí fora.

- Val!!! - M'agafa el paper, se'm queda mirant mentre agafo les crosses - A poc a poc!!! Ara no corris i et facis mal!!!

M'acompanya al vestuari, em trec la roba i passem a la cambra de les ressonàncies. Se'm queda mirant i diu:

- De quin genoll estàs malament?

- Tu mateixa...

- Dret?

Em fa estirar a la camilla i intenta posar la cama amb l'embenatge dins d'un petit tub que fa d'antena:

- Uhm, és molt gros. No entra. Tira cap a mi - Em comença a moure la cama amunt i avall - Uhm, sembla que ara sí que és dins. - Agafa la tapa i no hi havia manera d'encaixar-la, comença a fer saltirons per intentar tancar la tapa aprofitant el seu pes. - Per un costat sí, però per l'altre no puc..., trucaré a que et treguin l'embenatge. Qui et va atendre?

- No sé, el qui hi havia d'urgències el dissabte, argentí diria que era...

- Ah, el baixet!!! El Alfonso Sebastian de las Mercedes, ya tu sabé!!!

Em porten cap a urgències una altra vegada, em treuen l'embenatge i he sentit un gran alleujament, la cama ja no pesava la tonelada que pesava. Però ai! Que tota part bona té la seva part dolenta. He passat tres minuts d'autèntica joia fins que m'ha començat a entrar una picor brutal i m'he començat a rascar. I rasca que rascaràs he estat com cinc minuts rascant i que allà la picor no marxava. Amb tot venen dos infermers més i se'm queden mirant el genoll i un li diu a l'altre:

- Esto tiene pinta de ser internos. I l'altre li respon - Pues si son internos tiene para una temporada larga. - I jo que m'apunto a la conversa - Pues nos iremos viendo a menudo!

Em porten un altre cop a la cambra de les ressonàncies i la cama continuant-me picant com mai a la vida m'havia picat. I continuant-me rascant perquè no podia parar...

- Però no et rasquis que no podràs parar!!! - Em diu la happy.

- Ja, però és que em pica molt, m'està superant...

- Tu piensa en tias buenas y ya verás como se te pasa. - Diu un dels infermers que abans m'havia diagnosticat un trencament de lligaments interns.

- Eh! Que luego tengo que entrar yo aquí, eh?

Ara sí, el genoll cap en el tubet d'abans i comença la ressonància. Tic, toc, TOC TOC TOC TOC TOC, TIC TIC TIC TIC, PIIIIII, TOKOTOKO TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK PRIIIIIIIIIIIIII, i així 30 minuts.

Em tornen a enviar una altra vegada a urgències, una de les infermeres em mira el genoll i em diu:
- Ui, això té pinta de menisc, si fossin lligaments tindries tot el genoll lila i no li tens pas.

- Ah, pos vale. Teniu alguna cosa perquè no em piqui la cama? És que si continuo rascant-me no em quedaré sense pèls (cal dir que n'han caigut una quantitat molt bèstia, així com de pell morta) sinó que em faré sang...

- Sí, espera. - I m'han posat una crema que "como mano de santo".

 M'han tornat a embenar la cama i au, cap a casa! No és broma, abans de marxar, quan ja anava cap al cotxe, m'han fet asseure en una cadira de rodes per portar-m'hi perquè m'estan sortint butllofes a les mans i mentre sortia m'he menjat una camilla amb una iaia a dins.

Ara sí, aquesta és la història de com ha anat la meva visita avui a l'hospital perquè em fessin la ressonància, bona nit!