Pomes

Era complicat seguir aquell ritme de vida, ara les coses havien millorat molt i podien dur una vida pràcticament normal a la resta; ja no era com abans, que la societat fugia d'ells per por de perdre el cervell, una pràctica que havien deixat de banda feia més de 2.000 anys, quan van adonar-se que menjant col-i-flors obtenien el mateix vitalisme tot i estar morts; i és que ser un zombi és difícil de totes totes, és com ser immortal, però havent mort; el què passa és que els cossos són infectats per un virus molt estrany permet a les cèl·lules continuar vivint, com si fossin congelades, de manera que si mai hi ha un tall o qualsevol ferida, aquesta ja no es curarà mai. Només es poden perdre cèl·lules, però aquestes no es degeneren.

Ara, amb les noves tecnologies i les noves modes, la majoria de zombis podien viure entre la societat sense cridar gaire l'atenció i la gent creia que eren uns bala-perdudes com molts joves que formaven part d'alguna tribu urbana, l'únic és que en aquesta tribu urbana hi havia persones de totes les edats. Una cosa que realment els havia facilitat molt l'existència era que les persones es passaven el dia enganxats davant de les maquinetes tecnològiques, sense prestar gaire atenció al voltant, això havia permès que els zombis poguessin anar tal i com eren sense haver-se d'amagar sota grans túniques i barrets, o màscares.

La família de na Gia era una d'aquestes, havia viscut fugint durant molt temps, tot i que ara portava establerta en una població costera i regentava un bar de música gòtica; la gent creia que era una família estranya, però com que no molestaven a ningú, ningú els molestava a ells, i així és com s'havien integrat en la societat.

Na Gia es removia lleugerament dins del seu llit mentre notava com el cuc que vivia dins del seu cervell li demanava que s'aixequés, tot i que ella volia allargar aquella falsa sensació de son, ja que com a morta vivent que era, no li calia pas dormir. Va llevar-se i es va anar a arreglar per un nou dia d'escola; havia mort feia 46 anys arrossegada per un camió mentre creuava una carretera quan tot just tenia 14 anys, i així s'havia quedat, per sempre amb l'aparença d'una nena de 14 anys morta; i clar, tenir 14 anys durant 46 anys al final es feia pesat ja que se sabia tota la matèria de memòria. Com cada dia, va arribar mitja hora abans que comencés l'escola, tot per comprovar que cada peça de la seva cara continuava al seu lloc i no es veien senyals de l'accident que la va deixar en estat d'involució per sempre més.

Les classes començaren i com sempre ella s'avorria enormement, va començar a examinar els seus companys aviam si hi havia algú que li despertés algun tipus d'interès, feia 20 anys que no es relacionava amb vius tot i compartir classes amb ells, ja que trobava les seves converses estúpides i infantils. Amb tot, va veure un xaval que no sap què va ser que li va cridar l'atenció i, pacientment, va esperar a l'hora del pati a poder establir conversa amb ell.

Realment no sabia com fer-s'ho per tal de poder parlar amb ell, i al final es va inventar que si li podia deixar els apunts de l'assignatura anterior, que ella havia estat despistada i se n'havia deixat la meitat. Ell, amb cara d'incrèdul, els hi va deixar amb una mà, mentre amb l'altre anava controlant el seu telèfon mòbil fins que el va guardar a la butxaca, llavors és quan va treure un altre dispositiu i es va dedicar amb aquest últim. Ella, que no sabent què fer per guanyar-se la seva atenció li va dir si volia anar a prendre alguna cosa amb ella després de classe. Ell va assentir tot controlant la maquineta.

Van quedar en una cafeteria del centre de la ciutat, ella s'havia presentat amb les seves millors robes, i ell, bé, ell s'havia presentat amb un reguitzell de bosses totes carregades d'aparells electrònics. Van començar a parlar i parlar, però ell no deixava en cap moment els seus aparells, i ella mig mosca perquè en cap moment se l'havia mirat bé i no havia descobert el que realment era li va etzibar -Ei tu, aixeca un moment el cap dels teus aparells i mira'm.- Ell espantat del què sentia, va aixecar el cap, va començar a examinar a na Gia i va anar obrint més i més els ulls i la boca, fins que en un moment va dir -Però, però si ets morta! Ets un zombi! Com pot ser això?- i ella, emprenyada completament li va etzibar -Jo estic morta físicament, però tu ets un boig enganxat a la tecnologia, tu si que estàs mort.- I va marxar mentre el cuc del seu cap li felicitava per l'acció acabada de fer.