FC Barcelona - Abidal, la teva lluita és la nostra força

Jocs de foc

Vodka amb llimona

Recordo el dia que ens vam conèixer, va ser un dia que vam anar a parar a la mateixa discoteca gràcies a un amic en comú. Tu anaves amb les teves amigues, jo amb els meus amics; un d'ells va ser el que va quedar amb vosaltres per sortir de festa tots junts. La primera vegada que et vaig veure va ser entrant al metro, allà asseguda, sense fer massa cas al què fèiem. Ens van presentar i recordo que vaig pensar que estaves feta una xarnega acabada. D'aquella nit no en recordo gairebé res, només que quan ja tornàvem cap a casa vas treure unes galetes de dinosaures, jo tenia gana i te'n vaig demanar una, i en aquell moment és quan va començar la nostra amistat, sense ser-ne cap dels dos conscients (i aquesta és una d'aquelles amistats que em van canviar la vida), crec que mai una galeta de dinosaure m'havia marcat tant abans.

Recordo aquell estiu, érem un grup de nois que per fi sortia amb un grup de noies, això era una cosa que sempre havia fallat al nostre grup per diversos motius; fins aquí (que sortíssim en grup nois i noies) tot seria normal, si no fos perquè aquest grup a vegades es veia limitat a quatre persones, tu, jo i dos amics més. Per sort per aquells temps tu et feies més amb els altres que no pas amb mi, i realment què en fos de la teva vida m'era ben bé igual; fins que un dia, després de molt temps de no veure'ns les coses van començar a canviar, era una tarda més aviat avorrida del mes de desembre en la qual no sabia exactament què fer, voltava connectat al messenger (quins temps!) i tu també; i vaig decidir iniciar una conversa amb tu per matar l'avorriment, però exactament no sé com va acabar la cosa que vam acabar a la teva ciutat fent un cafè i xerrant dels problemes de la gent.

Recordo aquelles tardes de cigarro prenent un cafè, parlant de coses irrellevants però que semblaven importants en aquell moment, cercant plans per sortir de festa amb altra gent, talment per no semblar uns marginats socials; de mica en mica et vaig anar coneixent, però no et coneixia realment, sinó que coneixia només a la part que volia conèixer; amagant-me de la completa realitat confiant en què no m'equivoqués. Eren aquells dies de wok i cinema; on pràcticament cada cap de setmana es repetia la mateixa rutina (era estrany el dia que no passés), dinar al nostre wok de Sant Andreu i després anar a veure una peŀlícula als cinemes de Cerdanyola; la de peŀlícules vistes allà amb els natxos i les crispetes i jo acabant tacat i tu rient de com podia ser tant maldestre menjant.

Recordo quan ens trobàvem amb la resta de la colla (per anomenar-los d'alguna manera) i els comentaris; més aviat molestos des del meu punt de vista; preguntant si realment estàvem sortint o què hi havia entre nosaltres, era simplement tot molt curiós.

Recordo quan vaig marxar; una nova ciutat i un nou món per viure, i malgrat tot, et trobava a faltar, però no aquell trobar a faltar de posar-se trist i plorar, sinó era un trobar a faltar d'haver-me acostumat a estar al teu costat, i se'm feia realment estrany el fet que tu no hi fossis, em costava fer-me'n la idea.

Recordo el dia que vaig aparèixer pel teu poble sense que t'ho esperessis, em feies bastant lluny del lloc aquell; els teus ulls es van iŀluminar i em vas abraçar, tota tu eres emoció i vas començar a caviŀlar coses per fer durant el poc temps que estava aquí. Que si més wok, que si japonès i cinema.

Recordo el dia que ens vam passar la nit a l'estació d'autobusos per anar a Itàlia, el senyor que em volia donar un diari perquè callés que no el deixava dormir i la marca a la mà que em vas fer (i que encara hi és); i quan sortint d'una discoteca et vaig donar un contenidor i l'anaves arrossegant per endur-te'l al pis, o quan el gallec t'entrava a saco i li anaves donant llargues.

I recordo més coses, però segurament, de totes les coses que recordo, la que recordo més va ser el dia que vaig pensar que la nostra amistat duraria el mateix temps que durés la teva relació i; per sort o per desgràcia, no em vaig equivocar.

Bon any nou 2012!

Doncs això, que tingueu tots un feliç any nou 2012 ple de prosperitat!

Cacaolat

Tortells

Ara és aquest moment de l'any en què toca pensar en tot el què hem fet de bo i tot el què hem fet de dolent i dir "aquest proper any seré millor persona i faré millor les coses". La gent encara no s'adona que es basen en comportaments cíclics, tota la vida es basa en comportaments cíclics i en fets cíclics...; ho trobo patètic. Suposo que aquests comportaments es basen en la por de les persones d'experimentar noves sensacions, això els fa portar a basar-se sempre en allò que els fa sentir segurs, innovar a partir d'allò, però sempre tornant als orígens no sigui cas que vagin massa lluny i no recordin qui eren...; quin avorriment de societat.

Arròs a la cassola

La història més curta de terror

L'últim home a la Terra seia sol en una habitació. Algú va picar a la porta.

Frederic Brown

Chips

Extret d'aquí

Carabasses

D'un temps cap aquí m'està agradant anar a veure exposicions i museus. Realment, més que agradar-me, que sempre m'ha agradat, m'estic aficionant a anar-hi.

De moment he anat a les exposicions gratuïtes que es fan a Sabadell, més que res, perquè he trigat com dos o tres mesos a adonar-me que tinc un munt de temps lliure a les tardes. Les visitades han sigut dues exposicions de l'Obra Social d'Unnim: Aquell jove reporter que tenia un fox terrier blanc i la de Rembrandt; i una de La Caixa: Cinc fites de l'evolució humana.

Realment d'aquestes tres que he visitat, l'única que he trobat realment interessant és la dedicada a en Tintín, un recorregut per tots els seus còmics; explicant la situació geopolítica en què es trobava el món i com això es veia reflectit en els còmics. Veient com molts dels llocs i dels personatges que surten a als còmics estan inspirats en la realitat, o directament, copiant-la per crear el món d'en Tintín. Simplement magnífic.

La de Rembrandt és interessant en el punt de com entendre com fer gravats, les tècniques que s'usaven i com es poden fer gravats realment impressionants. Res més.

Les Cinc fites de l'evolució humana: simplement populisme barat. És una exposició itinerant que ocupa un espai important en el centre de Sabadell, pobre de continguts, es dedica a explicar a través de plafons les cinc fites importants de l'evolució humana. Hi ha poc material a destacar, la majoria maquetes de micos i molta lletra; i al de l'exposició un estrany àudio que vol representar les primeres paraules. Però que sense saber el perquè, sembla castellà.