Mentides

Mentim, mentim constantment, mentim quan ens llevem, mentim quan anem a dormir, mentim quan parlem amb els nostres amics, quan anem al mercat, mentim quan parlem del que ens passa, mentim quan mirem la tv, mentim constantment, mentim per plaer i mentim per por, mentim per sentir-nos millors, com si les mentides ens aportessin allò que la realitat no ens aporta, allò que voldríem i que no podem ser. Tenim la necessitat de voler-nos diferenciar de manera única, i creiem que mentint ens permetrà ser allò que ens fa únics, quan realment ens fa com la resta. Quanta gent no menteix? Qui diu sempre veritats? Sabem de sobres que mentim, i sabem de sobres quan ens menteixen, potser la necessitat de voler destacar ens obliga a fer-ho, però això no és excusa per mentir. Què passaria si en comptes de mentir constantment diguéssim realment el que ens passa pel cap? Que passaria si en comptes de mentir quan coneixem algú, li diguéssim realment el que pensem d'ells? Quines són les nostres intencions? Que passaria si veiem algú que ens voldríem tirar li diguéssim directament? Potser no perdríem tant el temps i en tindríem més per a altres coses, què passaria si en comptes de mentir per ser acceptats, no tinguéssim por a l'acceptació i anéssim a tot allò que ens interessa? Potser així seríem tots més feliços i la societat seria més productiva. Però clar, tot això són mentides.

Santa Anna

Dins la ciutat agitada, entre grans edificis moderns i aglomeracions de gent a la recerca de les construccions d'estil modernista, s'alça al bell mig un petit tresor de pau i tranquil·litat. No és gaire alt ni és gaire pretensiós, i fins i tot sembla que s'amagui de tot el batibull que l'envolta, com si sabés que els seus temps eren uns altres i ara resta pacient al pas del temps fins que els vents tornin a girar. Obviat pels nouvinguts, oblidat pels qui porten massa temps vivint com per recordar el que tenen al costat de casa; els seus càntics continuen sonant persistents, però la gent ja no els sent, la gent ja no els hi fa cas, la seva sala ja no s'omple. I així, la societat que l'havia creat a poc a poc es mor.

Continuo tant perdut com sempre, com si fos un bolet a mig camí de Mart i Venus; entre les lluites miserables de la ciutat pensant que arreglaran el món; però entre tot aquest merder de gent i pensaments, torno a tenir un objectiu, que potser no es complirà, però com a mínim em permet tornar a lluitar.

Aigües

És complicat tirar endavant dia a dia quan les coses que t'envolten no són les que ajuden a avançar; sentir que no es forma part de res o de ningú, que el què es diu o el què es fa no es té en consideració; el seure en una taula envoltat d'estranys amb l'únic delit de fotre el camp, esperar la genialitat d'algun fet irrellevant. És com ser en un pou, però en comptes de ser a dins del pou, ser-hi a sobre, com flotant, i no veus el pou només, veus el pou i veus el parc que envolta el pou, i la ciutat que conté el pou, i la regió que conté el pou, i el país que conté el pou, i el món que conté el pou; és més, el pou no deixa de ser un objecte més d'aquest món, un món el qual no se'n forma part, o potser sí, tothom té un motiu per estar en aquest món, com una gran màquina complexa cadascun de nosaltres té una finalitat a la qual servir; el problema és que no sé quina. És com si la meva finalitat no fos aquí, fos molt lluny. Però tampoc, el meu lloc no és enlloc i és a tot arreu.

Somriure

Després d'un dia treballant els qui tenen feina, cercar-ne els qui no en tenen, d'estudiar, d'estar ocupat amb les rutines diàries que ens envolten, quan arriba la nit hem somniar, perquè sense somnis, la vida no deixa de ser un assaig per a la mort.

Grans ofertes, millors descomptes...

I sempre he cregut que la certesa de les coses estava en la concepció que cadascú en té d'elles, ara amb el pas del temps, me n'adono que la gent no té concepcions d'idees i que la certesa està en els pocs que s'hi paren a pensar..., és en aquests moments quan te n'adones que no es pot tenir una societat igualitaria, una societat comunista, on tots siguin iguals, hi ha d'haver diferències a la força: com vols pretendre que una persona que per a la seva naturalesa no faci res sigui igual que una persona que es passa el dia treballant? O com vols demanar a una persona que parli de finançament /*no parlo dels (des)governs*/ si la màxima similitud que ha tingut amb aquest camp ha sigut posar maons per fer una paret més alta? No es pot tenir una societat igualitària, és un concepte fal·laç per a quatre il·lusos que no tenen ús de l'enteniment...

El pirata Queco

La veritat és que poques vegades t'he llegit, només sé que t'agradava escriure; i pel què em diuen ho feies bé, molt bé; fins i tot tens un llibre amb un petit pròleg d'un escriptor famós. Suposo que ets una d'aquelles persones que mai he sabut valorar, crec que era massa petit com per poder-te valorar correctament. Un dia, si puc llegiré els teus llibres, no els tenim tots, ja que n'hi ha un que no ens el vas fer arribar perquè era un moment en què no us parlàveu i va ser com una espècie d'acte de venjança, una vertadera llàstima, perquè ara és l'única cosa que em queda de tu; bé, mentiria, també una sèrie d'expressions què crec que et feien únic, i ho dic perquè les acabo de cercar al Google (una cosa moderna que tenim actualment a on poder buscar coses sense moure'ns gaire, ja no cal fer grans feines d'investigació per tal d'obtenir quants habitants viuen actualment a Andorra.) i no he trobat res al respecte.

El problema més gran que tinc, és que de totes aquelles expressions que tenies i que et feien tant únic és que només en recordo un parell; però bé, aquestes dues que recordo em comprometo a continuar-les fent servir tant com pugui, és un d'aquells tresors immaterials que m'has deixat sense saber-ho..., perquè siguem sincers, qui hauria dit que de tots els que t'envoltaven jo seria el que acabaria escrivint "cosetes" tal i com feies tu; ni m'assemblo al teu estil ni tinc la teva qualitat, les teves ganes d'escriure jo em prou feines les tinc, i quan les tinc començo a escriure de manera desordenada i sense cap mena de sentit, i fins que no porto una estona escrivint no començo a saber realment què és el què vull explicar. Abans d'escriure't això, estava pensant en escriure un text carregat d'odi contra el què et va matar i volia recordar com ens explicaves com era viure al costat d'aquella fàbrica de pudors i morts. Però m'ha resultat impossible, no he sigut capaç d'escriure l'odi, la ràbia i la impotència que volia transmetre i m'he limitat a posar una cançoneta del grup de Constantí. Suposo que si pogués et preguntaria com escriure per tal de poder explicar tot el què vull transmetre, no deu ser difícil, però de moment no ho he aconseguit.

Encara recordo aquell dia que vas trucar a casa preguntant per una sèrie de coses per tal de fer que el teu escrit sigués prou verídic com per poder passar com per un fet autèntic, quina passió la teva, per tal d'aconseguir que el lector se sentís més immers en la trama, perquè ben bé t'ho hauries pogut inventar... Llàstima que totes aquelles històries les publicaves en un diari (un dia hi aniré, aviam si tenen una hemeroteca per intentar recuperar alguna cosa), m'hauria agradat que n'haguessis fet un llibre, ara mateix seria més fàcil recuperar el què escrivies, poder-te llegir en les teves pròpies paraules; la d'històries que deus haver escrit i que deuen haver desaparegut..., crec que això tots ens passa, que escrivim històries i que amb el pas del temps desapareixen, ja sigui per voluntat pròpia o bé perquè simplement s'ha perdut, no crec que puguem fer-hi res.

L'altre dia se'm va ocórrer una història, però no una historieta d'aquestes curtes com les que intento fer barroerament, sinó una història una xic més llarga; de moment tinc ja a tres personatges els quals els estic perfilant i construint la seva personalitat, però encara m'en falten dos més per completar el cercle que vull, i no tinc ni idea de com han de ser, i no ho sé, però m'hauria agradat poder comptar amb algú conegut per tal de solucionar els meus dubtes i qüestions. En fi, crec que ens ho hauríem passat bé.

La Fàbrica

[...] L'aire net és una faŀlàcia, processó de morts a la farmàcia. [...]

Bolets

És curiós, quan escric per escriure, per només omplir una nova entrada d'aquest bloc, em trobo que el què escric no es convincent, no arriba enlloc i no transmet res; és com un contingut buit. I la veritat, això em fa molta ràbia, un escrit que no aconsegueix transmetre res no és digne de ser ni escrit, s'hauria de quedar en un calaix i que madurés fins que aconseguís retransmetre allò que m'agradaria que retransmetés.

A vegades, llegeixo llibres que expliquen una història, una història qualsevol escrita per un escriptor qualsevol, i la veritat, són històries que potser són divertides, però no estan ben escrites, es veu que els hi falta quelcom, que no enamora, però és que la majoria de llibres actuals els hi passa això, que són llibres buits, te'ls acabes de llegir i et quedes completament igual; i no sé, prefereixo aquells llibres que quan els llegeixes et creen una complicitat, que quan comences a llegir-los et sobten, no veus clar que et trobaràs, que quan el vas llegint vas creixent amb ell, el què els hi passa als seus personatges és el què et passa a tu i que quan els acabes de llegir és com si perdessis un amic, un amic amb el qual heu viscut molts bons i mal moments. I això és el què trobo a faltar a molts llibres, t'expliquen una història, però la complicitat és nuŀla...

I és per això que no tot el què escric m'agrada, perquè no transmet res, perquè és buit i és avorrit. Com aquells llibres que es dediquen a endolcir el text amb mil i una parides literàries, amb una narrativa poètica que no serveix de res, per fer creure a la ment dels lectors més snobs que són grans inteŀlectuals en la matèria, quan realment són llibres que avorreixen al personal amb una mica d'inteŀlecte.

La bola de les 4 estrelles

A qui no li agradaria tenir un núvol que et porta amunt i avall? A qui no li agradaria que existís una forma màgica de poder fer realitat els teu somnis? A qui no li agradaria viure mil i una aventures? Suposo que totes aquestes coses són les que fan que m'agradi tant Bola de Drac, segurament una de les millors sèries fetes mai per televisió.

Però és que és una sèrie que ho té tot, començant pel seu protagonista, un heroi que deixa la resta d'herois en el no-res, i és que la resta d'herois es dediquen a fer que els dolents no dominin el món, ell directament el salva de la seva destrucció, i no només una vegada, sinó vàries. És un heroi que fuig dels típics herois, que per salvar el món han de viure sols, sense ningú; ell no, ell té amics, té una família i fins i tot té punts febles...

Tot i així, és una sèrie que ens ensenya moltíssimes coses, ens ensenya els valors de la constància, els valors de la superació i que tot i que sempre hi haurà gent millor a nosaltres, ens ensenya que no per això ens hem de rendir, que cal continuar lluitant pel nostre somni; ens ensenya que tot i tenir punts febles, si aquests es treballen, es poden minimitzar. Ens ensenya més valors, com el de l'amistat, el de la justícia i el del saber fer; i crec, que el més important de tots, és que malgrat totes les dificultats que hi pot haver, ens ensenya a gaudir de les petites coses que el fan a un viure.

Patates Braves

Quin plat! Quin invent! No crec que existeixi res millor en aquest món que un bon plat de patates braves acompanyades d'una cervesa ben fresca, gaudint del moment, de la perfecta harmonia entre la patata, la salsa de la patata i la cervesa mullant el paladar creant un èxtasi quasi únic; pocs plats com aquest són tant reconfortants i tant senzills de fer...; bé això de senzills de fer ho poso en dubte, i ho faig perquè hi ha diverses maneres de cuinar la patata, així com de preparar la salsa. M'explico:

Hi ha llocs que fan les patates braves talment com si fossin patates fregides, però més grosses, es limiten a tallar-les en daus d'uns 2-3 centímetres d'aresta, les passen per una paella amb oli perquè es fregeixin i les serveixen. Aquestes patates estan molt bé, però no tenen cap tipus de credibilitat com a patata brava, són una patata fregida normal i corrent que el cuiner li feia mandra tallar de manera més fina.

En d'altres llocs, en comptes de fregir-la directament, bullen la patata força estona, fins que està cuita completament, i llavors és quan la passen per la paella per fregir-la; i, no és que estiguin malament, és que es destrossen cada cop que les vols agafar amb una forquilla, es desintegren i no saps com collons menjar-t'ho, i quan ja portes intentat mig plat, resulta que el plat de patates braves s'ha convertit més aviat amb una espècie de puré de patata barrejat amb la salsa.

Una altra manera, i que m'agrada bastant a mi, és quan les patates es bullen una mica, no gaire, entre un parell o tres de minuts, s'escorren i llavors es passen per la paella perquè quedin ben dauradetes; d'aquesta manera, tenen la textura exacta que demana una patata brava.

També cal dir que l'oli de fregir la patata brava ha de ser l'oli més llardós que es pugui disposar, és una de les gràcies de les patates braves, si es fa amb un oli normal (d'oliva o de gira-sol o del què sigui) les patates no queden ni de bon tros igual de sabroses que usant un oli ben usat. El què és important és que les patates no regalimin oli constantment, que en tinguin una mica quan es serveixen no passa res, i és més, no queda malament; però és que a vegades sembla que has demanat una sopa de patates en oli, i la veritat, això més que plaer és una tortura, ja que l'acidesa que provoca és contundent i constant.

I què dir-ne de la salsa, la salsa és tant o més important en aquest plat que la pròpia patata, i aquí sí, cada bar és un món i cada combinació de salses gairebé única. En principi la salsa hauria de ser una salsa vermellosa i picant, feta de cayena, un tipus de pebre vermell; però la realitat és que cadascú aquí fa les seves invencions (fins i tot recordo a Madrid, que cada bar tenia la seva salsa patentada, no cal arribar a aquests extrems) i és que he arribat a veure de tot, des de estar només servides amb ketchup a un all-i-oli digne d'una fideuà a un restaurant de 5 forquilles amb la típica salsa de tabasco. I és que aquí, una salsa una mica forta i picant és la clau d'aconseguir un aperitiu únic, ja que si la salsa no és prou forta i/o picant ens quedem amb un aperitiu insípid i llavors, l'estona al bar serà també insípida, però és que si és massa fort i/o picant tampoc ajuda, ja que la satisfacció que produeix és bastant baixa...

I és que un plat de braves ben preparat acompanyat d'una bona cervesa és un d'aquells petits plaers de la vida que et permeten recordar que tot té solucions, que no hi ha res impossible i que en un instant, tot pot canviar.

Calamars

Tornen a estar tots al voltant de la taula, debatent quina pot ser la millor opció de cara al futur, cadascú expressa el què pensa, però com sempre, en aquest tipus de reunions tothom ve amb les seves idees preconcebudes i ningú escolta a ningú; en un moment donat, el gran líder decideix llençar la pregunta a l'aire, una pregunta que sabia que faria des de fa molt temps, però tot i així l'expressa amb uns grans aires d'eloqüència, talment com si fos la pregunta definitiva la qual la seva resposta seria la que resoldria tots els problemes que els envolta; la resta dels presents, l'escolten i mediten ben bé les paraules que acaben d'escoltar, i tot d'una, tornen al debat anterior, com si allò tingués relació directa amb el què s'ha preguntat. Mentrestant, el gran líder fa veure que escolta amb cara d'un interès creixent a cada paraula dita pels seus homòlegs; un cop ha escoltat el què han dit tots, fa veure que pensa un moment i deixa anar una frase magnànima; en un acte de més teatralitat que cap altra cosa, dóna a tots la solució que volien sentir, tot i que allò que diu ja ho tenia pensat fins i tot abans d'haver-se-li acut la pregunta.

Jocs de foc

Bon any nou 2012!

Doncs això, que tingueu tots un feliç any nou 2012 ple de prosperitat!

Tortells

Ara és aquest moment de l'any en què toca pensar en tot el què hem fet de bo i tot el què hem fet de dolent i dir "aquest proper any seré millor persona i faré millor les coses". La gent encara no s'adona que es basen en comportaments cíclics, tota la vida es basa en comportaments cíclics i en fets cíclics...; ho trobo patètic. Suposo que aquests comportaments es basen en la por de les persones d'experimentar noves sensacions, això els fa portar a basar-se sempre en allò que els fa sentir segurs, innovar a partir d'allò, però sempre tornant als orígens no sigui cas que vagin massa lluny i no recordin qui eren...; quin avorriment de societat.

Arròs a la cassola

Chips

Extret d'aquí

Carabasses

D'un temps cap aquí m'està agradant anar a veure exposicions i museus. Realment, més que agradar-me, que sempre m'ha agradat, m'estic aficionant a anar-hi.

De moment he anat a les exposicions gratuïtes que es fan a Sabadell, més que res, perquè he trigat com dos o tres mesos a adonar-me que tinc un munt de temps lliure a les tardes. Les visitades han sigut dues exposicions de l'Obra Social d'Unnim: Aquell jove reporter que tenia un fox terrier blanc i la de Rembrandt; i una de La Caixa: Cinc fites de l'evolució humana.

Realment d'aquestes tres que he visitat, l'única que he trobat realment interessant és la dedicada a en Tintín, un recorregut per tots els seus còmics; explicant la situació geopolítica en què es trobava el món i com això es veia reflectit en els còmics. Veient com molts dels llocs i dels personatges que surten a als còmics estan inspirats en la realitat, o directament, copiant-la per crear el món d'en Tintín. Simplement magnífic.

La de Rembrandt és interessant en el punt de com entendre com fer gravats, les tècniques que s'usaven i com es poden fer gravats realment impressionants. Res més.

Les Cinc fites de l'evolució humana: simplement populisme barat. És una exposició itinerant que ocupa un espai important en el centre de Sabadell, pobre de continguts, es dedica a explicar a través de plafons les cinc fites importants de l'evolució humana. Hi ha poc material a destacar, la majoria maquetes de micos i molta lletra; i al de l'exposició un estrany àudio que vol representar les primeres paraules. Però que sense saber el perquè, sembla castellà.

Saltejat de verduretes

Una explicació de perquè demà hem d'anar a votar (i no votar en blanc), malgrat no ens agradin les opcions majoritàries.

crispetes

Avui he anat al cinema a veure la pel·lícula d'Eva, un film "català", dic film en català perquè la versió catalana era de contingut mix català mig castellà, encara no sé ben bé el perquè (a part de voler cobrar les subvencions de la Generalitat).

La pel·lícula en si és una obra d'escombraries, no transmet res, un guió pobre i previsible sense cap tipus d'al·licient per continuar mirant la pel·lícula al cap de 15 minuts de projecció. Només mereix respectes els efectes especials, simplement magnífics, i ben ambientada en un temps retrofuturista amb uns tocs d'steampunk; a part d'això res a destacar de la pel·lícula.

Però el què escric no és per parlar de la pel·lícula en si, parlo de tot el què envolta la pel·lícula; primer de tot anar al cinema a veure una pel·lícula feta a partir dels diners dels catalans i a sobre haver de pagar 7 euros és una estafa. Com també és una estafa que et posin publicitat abans de començar la pel·lícula; igual que et posin els tràilers de les pròximes estrenes. No has pagat 7 euros per veure la pel·lícula? Doncs collons, poseu la pel·lícula, si fos gratuït per part de l'espectador no passaria res, admeto que si una cosa és gratuïta un tipus de retribució ha de tenir el creador, i això és a través de la publicitat, però si pago, perquè vull la publicitat? Una estafa en tota regla.

Després ens trobem amb la gent que va al cinema a parlar, aquests personatges no els entenc de cap tipus de les maneres, per què paguen per posar-se a parlar? Però és que el millor de tot no és això, és que es posen a parlar, diuen quelcom a la pel·lícula i els sents preguntar: I ara què ha dit? Si en comptes de parlar escoltessin potser haurien sentit el què es deia. Això és xusma. I ja per acabar, i que també em fa molta gràcia, la típica reflexió filosòfica de i cap a la societat feta arran de la pel·lícula que algú fa després de veure-la; si tots diguéssim la nostra ens fotríem d'hòsties; això sí, m'encanta quan parlen sense tenir-ne ni idea del tema del què parlen, simplement magnífic, en el cas de la pel·lícula d'avui, he arribat a sentir coses de biologia i robòtica en una mateixa oració, així com si fos tan senzill.