Patates all'arrabbiata

Aquest text no és res més que una explicació de com m'ha anat avui (22/12/2015) la ressonància magnètica i com d'un procediment de poc més de mitja hora n'he estat tres (sí, he entrat a les 18:00 i he sortit a les 21:00).

He arribat una mica abans de les 18:00, m'he identificat, he signat els papers de torn dient els possibles efectes adversos de les ressonàncies i una declaració a on deia que no tenia cap ferro incrustrat al cos i, un cop he acabat amb tota la paperassa, m'han fet passar a la sala d'espera.

Entro a la sala d'espera i m'assento exactament no sé com fent que les crosses caiguessin amb una gran quantitat de soroll. Això ha provocat que una de les responsables de les màquines de ressonància magnètica digués i cito literalment: "Crec que tenim visita!!!", molt alegra ella, com si no els anés a visitar mai ningú. Miro d'on provenien les veus i surt una infermera:

- Rüdiger Von Noël?

- Jo!!!

- Presente!!! Presente!!! Estic aquí!!! (ja ho he dit que era molt happy, no?)

- x__D, espera, aquest paper és per vosaltres, o això m'han dit aquí fora.

- Val!!! - M'agafa el paper, se'm queda mirant mentre agafo les crosses - A poc a poc!!! Ara no corris i et facis mal!!!

M'acompanya al vestuari, em trec la roba i passem a la cambra de les ressonàncies. Se'm queda mirant i diu:

- De quin genoll estàs malament?

- Tu mateixa...

- Dret?

Em fa estirar a la camilla i intenta posar la cama amb l'embenatge dins d'un petit tub que fa d'antena:

- Uhm, és molt gros. No entra. Tira cap a mi - Em comença a moure la cama amunt i avall - Uhm, sembla que ara sí que és dins. - Agafa la tapa i no hi havia manera d'encaixar-la, comença a fer saltirons per intentar tancar la tapa aprofitant el seu pes. - Per un costat sí, però per l'altre no puc..., trucaré a que et treguin l'embenatge. Qui et va atendre?

- No sé, el qui hi havia d'urgències el dissabte, argentí diria que era...

- Ah, el baixet!!! El Alfonso Sebastian de las Mercedes, ya tu sabé!!!

Em porten cap a urgències una altra vegada, em treuen l'embenatge i he sentit un gran alleujament, la cama ja no pesava la tonelada que pesava. Però ai! Que tota part bona té la seva part dolenta. He passat tres minuts d'autèntica joia fins que m'ha començat a entrar una picor brutal i m'he començat a rascar. I rasca que rascaràs he estat com cinc minuts rascant i que allà la picor no marxava. Amb tot venen dos infermers més i se'm queden mirant el genoll i un li diu a l'altre:

- Esto tiene pinta de ser internos. I l'altre li respon - Pues si son internos tiene para una temporada larga. - I jo que m'apunto a la conversa - Pues nos iremos viendo a menudo!

Em porten un altre cop a la cambra de les ressonàncies i la cama continuant-me picant com mai a la vida m'havia picat. I continuant-me rascant perquè no podia parar...

- Però no et rasquis que no podràs parar!!! - Em diu la happy.

- Ja, però és que em pica molt, m'està superant...

- Tu piensa en tias buenas y ya verás como se te pasa. - Diu un dels infermers que abans m'havia diagnosticat un trencament de lligaments interns.

- Eh! Que luego tengo que entrar yo aquí, eh?

Ara sí, el genoll cap en el tubet d'abans i comença la ressonància. Tic, toc, TOC TOC TOC TOC TOC, TIC TIC TIC TIC, PIIIIII, TOKOTOKO TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK TAK PRIIIIIIIIIIIIII, i així 30 minuts.

Em tornen a enviar una altra vegada a urgències, una de les infermeres em mira el genoll i em diu:
- Ui, això té pinta de menisc, si fossin lligaments tindries tot el genoll lila i no li tens pas.

- Ah, pos vale. Teniu alguna cosa perquè no em piqui la cama? És que si continuo rascant-me no em quedaré sense pèls (cal dir que n'han caigut una quantitat molt bèstia, així com de pell morta) sinó que em faré sang...

- Sí, espera. - I m'han posat una crema que "como mano de santo".

 M'han tornat a embenar la cama i au, cap a casa! No és broma, abans de marxar, quan ja anava cap al cotxe, m'han fet asseure en una cadira de rodes per portar-m'hi perquè m'estan sortint butllofes a les mans i mentre sortia m'he menjat una camilla amb una iaia a dins.

Ara sí, aquesta és la història de com ha anat la meva visita avui a l'hospital perquè em fessin la ressonància, bona nit!

Mentides

Mentim, mentim constantment, mentim quan ens llevem, mentim quan anem a dormir, mentim quan parlem amb els nostres amics, quan anem al mercat, mentim quan parlem del que ens passa, mentim quan mirem la tv, mentim constantment, mentim per plaer i mentim per por, mentim per sentir-nos millors, com si les mentides ens aportessin allò que la realitat no ens aporta, allò que voldríem i que no podem ser. Tenim la necessitat de voler-nos diferenciar de manera única, i creiem que mentint ens permetrà ser allò que ens fa únics, quan realment ens fa com la resta. Quanta gent no menteix? Qui diu sempre veritats? Sabem de sobres que mentim, i sabem de sobres quan ens menteixen, potser la necessitat de voler destacar ens obliga a fer-ho, però això no és excusa per mentir. Què passaria si en comptes de mentir constantment diguéssim realment el que ens passa pel cap? Que passaria si en comptes de mentir quan coneixem algú, li diguéssim realment el que pensem d'ells? Quines són les nostres intencions? Que passaria si veiem algú que ens voldríem tirar li diguéssim directament? Potser no perdríem tant el temps i en tindríem més per a altres coses, què passaria si en comptes de mentir per ser acceptats, no tinguéssim por a l'acceptació i anéssim a tot allò que ens interessa? Potser així seríem tots més feliços i la societat seria més productiva. Però clar, tot això són mentides.

Santa Anna

Dins la ciutat agitada, entre grans edificis moderns i aglomeracions de gent a la recerca de les construccions d'estil modernista, s'alça al bell mig un petit tresor de pau i tranquil·litat. No és gaire alt ni és gaire pretensiós, i fins i tot sembla que s'amagui de tot el batibull que l'envolta, com si sabés que els seus temps eren uns altres i ara resta pacient al pas del temps fins que els vents tornin a girar. Obviat pels nouvinguts, oblidat pels qui porten massa temps vivint com per recordar el que tenen al costat de casa; els seus càntics continuen sonant persistents, però la gent ja no els sent, la gent ja no els hi fa cas, la seva sala ja no s'omple. I així, la societat que l'havia creat a poc a poc es mor.

Somriure

Després d'un dia treballant els qui tenen feina, cercar-ne els qui no en tenen, d'estudiar, d'estar ocupat amb les rutines diàries que ens envolten, quan arriba la nit hem somniar, perquè sense somnis, la vida no deixa de ser un assaig per a la mort.

La Fàbrica

[...] L'aire net és una faŀlàcia, processó de morts a la farmàcia. [...]

Bolets

És curiós, quan escric per escriure, per només omplir una nova entrada d'aquest bloc, em trobo que el què escric no es convincent, no arriba enlloc i no transmet res; és com un contingut buit. I la veritat, això em fa molta ràbia, un escrit que no aconsegueix transmetre res no és digne de ser ni escrit, s'hauria de quedar en un calaix i que madurés fins que aconseguís retransmetre allò que m'agradaria que retransmetés.

A vegades, llegeixo llibres que expliquen una història, una història qualsevol escrita per un escriptor qualsevol, i la veritat, són històries que potser són divertides, però no estan ben escrites, es veu que els hi falta quelcom, que no enamora, però és que la majoria de llibres actuals els hi passa això, que són llibres buits, te'ls acabes de llegir i et quedes completament igual; i no sé, prefereixo aquells llibres que quan els llegeixes et creen una complicitat, que quan comences a llegir-los et sobten, no veus clar que et trobaràs, que quan el vas llegint vas creixent amb ell, el què els hi passa als seus personatges és el què et passa a tu i que quan els acabes de llegir és com si perdessis un amic, un amic amb el qual heu viscut molts bons i mal moments. I això és el què trobo a faltar a molts llibres, t'expliquen una història, però la complicitat és nuŀla...

I és per això que no tot el què escric m'agrada, perquè no transmet res, perquè és buit i és avorrit. Com aquells llibres que es dediquen a endolcir el text amb mil i una parides literàries, amb una narrativa poètica que no serveix de res, per fer creure a la ment dels lectors més snobs que són grans inteŀlectuals en la matèria, quan realment són llibres que avorreixen al personal amb una mica d'inteŀlecte.

La Violeta

Rebre una trucada preguntant-te a on ets, contestar "Estic a dins de La Violeta", que et contestin "Bé, doncs llavors no molesto" i que pengin, no entendre res i continuar bevent birra.

FC Barcelona - Abidal, la teva lluita és la nostra força

Jocs de foc

Vodka amb llimona

Recordo el dia que ens vam conèixer, va ser un dia que vam anar a parar a la mateixa discoteca gràcies a un amic en comú. Tu anaves amb les teves amigues, jo amb els meus amics; un d'ells va ser el que va quedar amb vosaltres per sortir de festa tots junts. La primera vegada que et vaig veure va ser entrant al metro, allà asseguda, sense fer massa cas al què fèiem. Ens van presentar i recordo que vaig pensar que estaves feta una xarnega acabada. D'aquella nit no en recordo gairebé res, només que quan ja tornàvem cap a casa vas treure unes galetes de dinosaures, jo tenia gana i te'n vaig demanar una, i en aquell moment és quan va començar la nostra amistat, sense ser-ne cap dels dos conscients (i aquesta és una d'aquelles amistats que em van canviar la vida), crec que mai una galeta de dinosaure m'havia marcat tant abans.

Recordo aquell estiu, érem un grup de nois que per fi sortia amb un grup de noies, això era una cosa que sempre havia fallat al nostre grup per diversos motius; fins aquí (que sortíssim en grup nois i noies) tot seria normal, si no fos perquè aquest grup a vegades es veia limitat a quatre persones, tu, jo i dos amics més. Per sort per aquells temps tu et feies més amb els altres que no pas amb mi, i realment què en fos de la teva vida m'era ben bé igual; fins que un dia, després de molt temps de no veure'ns les coses van començar a canviar, era una tarda més aviat avorrida del mes de desembre en la qual no sabia exactament què fer, voltava connectat al messenger (quins temps!) i tu també; i vaig decidir iniciar una conversa amb tu per matar l'avorriment, però exactament no sé com va acabar la cosa que vam acabar a la teva ciutat fent un cafè i xerrant dels problemes de la gent.

Recordo aquelles tardes de cigarro prenent un cafè, parlant de coses irrellevants però que semblaven importants en aquell moment, cercant plans per sortir de festa amb altra gent, talment per no semblar uns marginats socials; de mica en mica et vaig anar coneixent, però no et coneixia realment, sinó que coneixia només a la part que volia conèixer; amagant-me de la completa realitat confiant en què no m'equivoqués. Eren aquells dies de wok i cinema; on pràcticament cada cap de setmana es repetia la mateixa rutina (era estrany el dia que no passés), dinar al nostre wok de Sant Andreu i després anar a veure una peŀlícula als cinemes de Cerdanyola; la de peŀlícules vistes allà amb els natxos i les crispetes i jo acabant tacat i tu rient de com podia ser tant maldestre menjant.

Recordo quan ens trobàvem amb la resta de la colla (per anomenar-los d'alguna manera) i els comentaris; més aviat molestos des del meu punt de vista; preguntant si realment estàvem sortint o què hi havia entre nosaltres, era simplement tot molt curiós.

Recordo quan vaig marxar; una nova ciutat i un nou món per viure, i malgrat tot, et trobava a faltar, però no aquell trobar a faltar de posar-se trist i plorar, sinó era un trobar a faltar d'haver-me acostumat a estar al teu costat, i se'm feia realment estrany el fet que tu no hi fossis, em costava fer-me'n la idea.

Recordo el dia que vaig aparèixer pel teu poble sense que t'ho esperessis, em feies bastant lluny del lloc aquell; els teus ulls es van iŀluminar i em vas abraçar, tota tu eres emoció i vas començar a caviŀlar coses per fer durant el poc temps que estava aquí. Que si més wok, que si japonès i cinema.

Recordo el dia que ens vam passar la nit a l'estació d'autobusos per anar a Itàlia, el senyor que em volia donar un diari perquè callés que no el deixava dormir i la marca a la mà que em vas fer (i que encara hi és); i quan sortint d'una discoteca et vaig donar un contenidor i l'anaves arrossegant per endur-te'l al pis, o quan el gallec t'entrava a saco i li anaves donant llargues.

I recordo més coses, però segurament, de totes les coses que recordo, la que recordo més va ser el dia que vaig pensar que la nostra amistat duraria el mateix temps que durés la teva relació i; per sort o per desgràcia, no em vaig equivocar.

Bon any nou 2012!

Doncs això, que tingueu tots un feliç any nou 2012 ple de prosperitat!

Cacaolat

Tortells

Ara és aquest moment de l'any en què toca pensar en tot el què hem fet de bo i tot el què hem fet de dolent i dir "aquest proper any seré millor persona i faré millor les coses". La gent encara no s'adona que es basen en comportaments cíclics, tota la vida es basa en comportaments cíclics i en fets cíclics...; ho trobo patètic. Suposo que aquests comportaments es basen en la por de les persones d'experimentar noves sensacions, això els fa portar a basar-se sempre en allò que els fa sentir segurs, innovar a partir d'allò, però sempre tornant als orígens no sigui cas que vagin massa lluny i no recordin qui eren...; quin avorriment de societat.

Bikini

El Congrés de Diputats està compost per un mínim de 300 i un màxim de 400 diputats, sent el seu nombre actual de 350 per determinació de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, aprovada l'any 1985.

Els Diputats són escollits en cada circumscripció electoral, que té atribuïda una representació mínima inicial i un nombre addicional d'escons conformement a la seva població; la circumscripció electoral ordinària és la província. En el cas de les Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla, que no estan enquadrades en cap província, formen una circumscripció cadascuna d'elles. Cadascuna d'aquestes ciutats està representada per 1 diputat.

Encara que l'elecció es verifica conformement a criteris de representació proporcional, la Llei Orgànica del Règim Electoral General preveu l'aplicació de dispositius correctors a fi d'evitar fraccionaments inconvenients per a l'estabilitat de la Càmera i del Govern que d'ella depengui. Aquests dispositius són la barrera electoral que exigeix un percentatge mínim de vots rebuts per a participar en el repartiment d'escons. L'elevat nombre de circumscripcions suposa una cosina dels partits més votats sobre els quals menys suport rebin, de manera que els primers reben un nombre superior de llocs en la Càmera.

Extret de la viquipèdia.

Saltejat de verduretes

Una explicació de perquè demà hem d'anar a votar (i no votar en blanc), malgrat no ens agradin les opcions majoritàries.

crispetes

Avui he anat al cinema a veure la pel·lícula d'Eva, un film "català", dic film en català perquè la versió catalana era de contingut mix català mig castellà, encara no sé ben bé el perquè (a part de voler cobrar les subvencions de la Generalitat).

La pel·lícula en si és una obra d'escombraries, no transmet res, un guió pobre i previsible sense cap tipus d'al·licient per continuar mirant la pel·lícula al cap de 15 minuts de projecció. Només mereix respectes els efectes especials, simplement magnífics, i ben ambientada en un temps retrofuturista amb uns tocs d'steampunk; a part d'això res a destacar de la pel·lícula.

Però el què escric no és per parlar de la pel·lícula en si, parlo de tot el què envolta la pel·lícula; primer de tot anar al cinema a veure una pel·lícula feta a partir dels diners dels catalans i a sobre haver de pagar 7 euros és una estafa. Com també és una estafa que et posin publicitat abans de començar la pel·lícula; igual que et posin els tràilers de les pròximes estrenes. No has pagat 7 euros per veure la pel·lícula? Doncs collons, poseu la pel·lícula, si fos gratuït per part de l'espectador no passaria res, admeto que si una cosa és gratuïta un tipus de retribució ha de tenir el creador, i això és a través de la publicitat, però si pago, perquè vull la publicitat? Una estafa en tota regla.

Després ens trobem amb la gent que va al cinema a parlar, aquests personatges no els entenc de cap tipus de les maneres, per què paguen per posar-se a parlar? Però és que el millor de tot no és això, és que es posen a parlar, diuen quelcom a la pel·lícula i els sents preguntar: I ara què ha dit? Si en comptes de parlar escoltessin potser haurien sentit el què es deia. Això és xusma. I ja per acabar, i que també em fa molta gràcia, la típica reflexió filosòfica de i cap a la societat feta arran de la pel·lícula que algú fa després de veure-la; si tots diguéssim la nostra ens fotríem d'hòsties; això sí, m'encanta quan parlen sense tenir-ne ni idea del tema del què parlen, simplement magnífic, en el cas de la pel·lícula d'avui, he arribat a sentir coses de biologia i robòtica en una mateixa oració, així com si fos tan senzill.

macarroni & cheese

De camí a casa, pensant amb les meves cabòries, em creu-ho amb una mare i la seva filleta, d'uns 3 o 4 anys la nena (un nyap buf, per entendre'ns), se'm queda mirant i just l'instant després d'haver-nos creuat li diu a sa mare:

- Mama, aquest és un gegant?

En sentir aquestes meravelloses paraules simplement no vaig poder fer res més que emocionar-me, i recordar que la imaginació dels nens petits és màgica, que ens portava a un món a on tot era fantàstic i irreal, però nosaltres fèiem que existís.

bruil

Avui he decidit canviar de companyia de telèfons i fer-me de pepephone, un dels motius és perquè no hi ha consum mínim, de manera que només pago allò que gasto, sense consum mínim ni contracte de permanència; un altre fet que m'ha fet decidir per canviar-me a pepephone és que el què gastes en telèfon llavors ho pots recuperar per viatjar, només havent de pagar les taxes de l'aeroport; això fa que sembla que puguis recuperar el què gastes amb el telèfon ja amb les altres companyies pagues i els diners ja han sigut gastats, en canvi aquí dius: mira, he gastat un euro en el telèfon, però aquest euro se m'acumula per viatjar i al cap del temps tens un vol pagat que no esperaves.

cogombres (part II)

Cua de l'avió de Ryanair abans de pujar a l'avió, estic estirat mentre tothom està al voltant de peu, em noto bastant observat. De sobte em passa això:

Persona (des)coneguda - ¿Hoy también vas a querrer dormir?
Alço el cap i veig a la mateixa persona que el dia d'anada li havia dit que em deixés dormir. Me la quedo mirant.
Jo - No interrompis mai a una persona que llegeix.

I fins aquí la situació estranya de la setmana.

cogombres

Avió de ryanair, el azafato de torn està explicant les mesures de seguretat de com obrir les finestres d'emergència...; la persona que tenia al costat se'm queda mirant i em diu:

Persona desconeguda - Espero que no tengamos que abrir las ventanas... jejeje
Jo - A mi em deixes dormir.

I fins aquí la resposta borde de la setmana.